No molt abans que esclatés la bombolla immobiliària, vaig anar a visitar a un constructor mataroní a les seves flamants oficines de la Riera. Conversant amb ell sobre els preus dels pisos, li vaig comentar que jo els trobava tots molt cars, especialment si tenia en compte la meva situació financera. Em va mirar entre sorprès i indignat, per tot seguit fer-me un vehement discurs sobre la vida en general, que va acabar amb el consell de què la compra d’un pis seria la millor cosa a fer, que la vivenda era un valor segur i que no me’n penediria.
En aquells moments jo estava fent un curs en una escola de negocis i aquells dies precisament, ens parlaven del mercat immobiliari a tot el món, entre altres ens explicaven el cas del Japó on els preus dels habitatges estaven caient de manera sostinguda des de feia anys. Li vaig comentar aquestes dades al meu interlocutor, al qual la cara li va canviar d’indignat a emprenyat, em va dir que ell no sabia què havia passat en altres països, però que aquestes coses aquí no podien passar, i que ell no recordava que els preus dels pisos haguessin baixat mai a Espanya. Va ser de les últimes coses que em va dir, poc després s’ho va fer venir bé per acomiadar-me, això sí, de manera molt educada.
Avui l’empresa del constructor ja no existeix i les oficines de la Riera estan desocupades. Vist amb perspectiva la ingenuïtat del constructor fa certa gràcia, però no hauríem de caure en la crítica fàcil, tots vivíem en aquella bombolla. En aquelles mateixes dates, la ministra d’habitatge (la que posteriorment seria ministra de Defensa) es vanagloriava a l’estranger de la fortalesa del sector immobiliari Espanyol.
La memòria no és sempre una bona consellera, sovint tendim a recordar allò que més ens interessa i oblidar allò que no ens agrada tant, ser objectiu i fer una anàlisi freda de tot allò que hem viscut, fins i tot d’allò que ens ha afectat molt personalment, és molt més difícil del què sembla.
Ara que els diaris van plens de brots verds i recuperació, el que potser és més important de recordar de tot el que hem viscut recentment, és que no podem creure cegament tot allò que ens diuen, per molt que ho digui molta gent, o que ho digui una ministra.
