Conversa incòmoda

Oriol Ruiz. Físic.

Últimament, i per motius de feina, haig de viatjar bastant, sovint al nord Europa. A l’inici, almenys en el meu cas, les relacions professionals són sempre bastant fredes, no hi ha massa preguntes personals ni temps per allò que en diuen l’escalfament previ, com a màxim, si tinc la sort que algú sigui una mica futbolero, cau algun comentari sobre el Barça o algun altre equip europeu.Només després d`algunes trobades, mai el primer dia, i quan l’interlocutor em té una mica de confiança normalment la pregunta de rigor és ‘com està la situació a Espanya’. La meva resposta és sempre bastant neutre, fins i tot massa. Deixo anar tants tòpics un darrera l’altre, que a vegades tinc la sensació de ser un jugador de futbol entrevistat després d’un partit de futbol. Malament ... El problema immobiliari, els crèdits mal donats, la corrupció que tot i que n’hi ha no és tant com sembla, la falta de cultura d’innovació i emprenedora,.... però no es preocupi la joventut està molt ben formada i segur que ens en sortirem ...

 

En la majoria dels casos, el reguitzell de tòpics que deixo anar, treu les ganes d’entrar més en detall al més curiós dels interlocutors. El problema és quan la tàctica no funciona i l’interlocutor continua amb el tema, i és un problema perquè la següent pregunta és normalment molt més incòmoda que la primera, ‘però com podeu viure amb mes d’un 25 per cent d’atur?’.I la veritat no tinc resposta per aquesta pregunta, l’única sortida és posar cara de preocupació i  intentar canviar  ràpidament de tema. Potser algunes coses que passen aquests últims dies són la resposta a aquesta pregunta, i és que la realitat és que no podem viure. I alguna cosa haurem de fer, perquè si hi ha gent que no menja o que no té un sostre per dormir, s’hauran de buscar solucions, siguin quins siguin els culpables.