Recordo les guatlles al raïm amb què triomfava quan, a la tardor, venien a dinar alguns amics a casa. I especialment la minuciosa tasca de retirar els pinyols dels grans de moscatell que anaven a parar a la cassola. Una feina que el progrés agroalimentari m'estalvia avui en oferir-me raïm sense pinyols que, a més, em permet pensar en una altra opció que podria suposar un ajut per al castigat sector pagès que avui encara depèn del vi i el cava.
A finals del segle XIX, es va posar de moda a Europa la dieta del raïm, avui encara amplament reconeguda com a positiva. Quan arribava la tardor, les senyores de la societat benestant se sotmetien a una dieta, que ara qualificaríem de vegana estricta, que es basava a limitar-se a menjar raïm i beure aigua entre tres dies i una setmana. Les propietats depuratives i antioxidants del fruit dels ceps i el pas d'aigua cap als ronyons feien la resta.
És evident que el raïm pot ser un element més a incorporar a les amanides, a les coques i altres pastissos, o als batuts verds matinals. I dic tot això pensant en els pagesos dedicats al vi, especialment els del meu Penedès, on la situació comença a ser crítica per a molts. Aneu a la fruiteria i comproveu el preu a què es paga aquest raïm de taula sense llavors, que pràcticament dobla el de tota la vida, encara amb dos pinyols al centre de cada gra, i multiplica el del que va als cellers. I mireu –ara l'etiquetatge ho exigeix– d'on ens arriba. Potser ja va sent hora de diversificar l'oferta i buscar nous recursos per mantenir la nostra pagesia.
