Atrapats en l’espai d’un cubicle, l’habitació del títol, una mare jove (Brie Larson) i el seu fill, Jack (Jacob Tremblay), procuren fer vida normal tot i la precarietat i les limitacions forçades de la seva inèdita situació.
L’espectador comprèn de mica en mica que no es tracta d’un film fantàstic o de ciència-ficció sinó que a poc a poc pren consciència de trobar-se enmig d’una pel·lícula d’horror. L’alliberament podria ser el final de l’esclavatge, el clímax que atorgarà la satisfacció als reus i satisfarà l’alleugerit espectador. Però aleshores arrenca el complex despertar a la vida. Penetrar en el món exterior no estarà exempt d’entrebancs.
Així comença un altre film, potser encara més interessant que l’anterior, de sentiments creuats, de perplexitat. I és que la reintroducció en l’hàbitat familiar és problemàtic, ja que la unitat familiar s’ha dissolt després d’anys de patiments i desesperació per una filla adolescent desapareguda.
