Estrena tardana de “El sueño de Ellis” del nord-americà James Gray després que la pel·lícula fos projectada ja fa més d’un any al festival de Cannes sota el seu títol original “The immigrant”. Com resulta previsible en el cinema de Gray, no ens trobem davant d’una pel·lícula que remarqui els aspectes socials o històrics de l’època, sinó que potencia el retrat de personatges complexos que xoquen entre ells, així com la mostra d’un conjunt de valors essencials posats en entredit.
James Gray juga la carta del melodrama d’alè antic en què sembla reviure la sumptuositat tràgica del cineasta pioner nord-americà Griffith en els seus films protagonitzats per Lillian Gish com l’heroïna sacrificada, una comparació que traça aquí amb la feina de l’actriu francesa Marion Cotillard. Seguint amb les interpretacions, cal recalcar un cop més el paper esquizoide i trastornat als quals ens té acostumats Joaquin Phoenix en el marc del cinema de Gray. Ara ens trobem davant d’una nova manifestació del seu personatge ‘tipus’ amb aquest proxeneta dividit entre l’amor que sent envers la noia i el profit que en treu.
Predominen sensacions estranyes, paradigmàtiques, com la d’aquesta dona protegida i ajudada pel seu proxeneta, que a la vegada l’explota i l’esclavitza. Una dona en una condició d’indefensió i vulnerabilitat extrema, una dona en precari que ens ensenya com la misèria i la necessitat pot corrompre i embrutar les ànimes càndides i innocents.
“El sueño de Ellis” és un melodrama d’una solidesa i exquisidesa cinematogràfica incomparable, encara que està mancat de la pulsió trasbalsadora que commou i encongeix els cors. Convé subratllar, però, que el treball de Gray és únic a l’hora de crear atmosferes saturades amb una posada en escena impecable en què l’atapeïda bellesa de les seves composicions es manté inalterable contagiant sempre una rara sensació de densitat i toc malaltís.
