Diagnòstic:
Com ja va fer la recent Pacific Rim de Guillermo del Toro, aquest Godzilla del segle XXI emmarca el gènere dels Kaiju -monstres gegants- en la humanitat de les persones que s’enfronten a ells o a les seves destrosses. Un repartiment d’actors solvents i amb pedigrí -des del televisiu Bryan Cranston a la indie Sally Hawkins i els joves Aaron Taylor-Johnson i Elizabeth Olsen- intenta convertir la vessant humana de la cinta de catàstrofes en un bon estudi de personatges. D’aquesta manera, acaba sent més important per al director que el pare Cranston es torni a trobar amb el fill Johnson o que aquest torni amb la seva dona, que ensenyar la destrossa per la destrossa.
Les reaccions dels personatges des de peu de carrer a tot el que fan els monstres protagonistes, van creant una tensió creixent que el director aprofita per un continu ‘godzillus interruptus’, ja que Gareth Edwards abraça la tradició de dècades del personatge per construir un relat que juga amb el secretisme i la revelació del monstre protagonista. Un monstre que en aquesta entrega -com ja feia a les versions originals japoneses- és l’heroi. Godzilla no apareix durant la meitat del metratge. I en el moment en que l’espectador es pot començar a cansar de veure només un ull, una cresta o una escata, el director revela “el déu dels monstres” en tota la seva potència. Com el salvador que apareix a l’últim segon per rescatar els innocents del perill.
Conscient de la seva història -ja des d’uns títols de crèdit originals que aprofiten per plantar les bases de l’origen del personatge- aquest Godzilla del 2014 funciona, precisament, lligant-se i fent referència a les primeres versions dels personatges.
.
