Diagnòstic:
Dos anys després d’aquell reinici de la saga de l’home aranya en què un Peter Parker del segle XXI -monopatí al peu- s’acostava i s’allunyava a parts iguals dels còmics originals, el director Marc Webb torna a l’univers Spiderman. I ho fa amb més de tot, portant a l’extrem la llei de tota segona entrega. La relació entre Peter Parker i la noia dels seus somnis -de nou, excel·lent química de Garfield i Stone, tot i coquetejar amb l’excés de sucre-, els secrets de la mort dels seus pares, la introducció de nous dolents i grans moments d’acció. Múltiples trames que s’acaben lligant amb més facilitat del que es podia témer.
La primera trilogia d’Spiderman es va convertir en exemple del concepte “sobresaturació de dolents” després de la tercera entrega. Aquesta nova aventura podria anar per aquell camí amb fins a tres enemics clàssics de l’home aranya fent acte de presència. Però els dolents fan un front comú i es complementen d’una forma més natural. Tot i així, els dos dolents principals exemplifiquen a la perfecció els principals problemes d’aquesta nova entrega. L’Electro de Jaime Foxx, excessivament patètic i caricaturitzat en la seva versió humana acostant-lo perillosament als Batman de Joel Schumacher, acaba imposant i sent un espectacular enemic però sense pes suficient per guanyar-se el subtítol de la pel·lícula.
D’altra banda, el Harry Osborn de Dane DeHann és un gran encert de càsting i, tot i que la seva introducció ja acaba semblant una mica forçada, és quan el seu personatge fa el gir a definitiu que aquesta sensació s’accentua. Fa el seu paper i és la peça clau d’una de les escenes més ben portades de la cinta i més esperada pels coneixedors de la mitologia del personatge. Tot i així, les seves motivacions i la seva transformació semblen atropellades i no tenen temps suficient “per respirar”. DeHann, però, sembla apuntar a gran estrella en futures entregues d’aquest univers que la cinta ja insinua en les seves escenes finals.
