Diagnòstic:
Peter Jackson segueix la seva aventura a la Terra Mitjana iniciada amb El Senyor dels Anells. Després que els seguidors assumissin, després de veure la primera entrega, que el director ha decidit esprémer el seu èxit més gran, ara toca gaudir d’aquest Hobbit que ofereix un contingut més senzill i d’entreteniment que la trilogia original, que pretenia ‘anar més enllà’. Potser és que l’espectador ja s’ha acostumat al to, però sembla com si Jackson hagués decidit augmentar la foscor i els riscos a mesura que passen les entregues. Com si li hagués costat una mica tornar a aquells escenaris que li van donar tanta fama.
Sigui com sigui, aquest Hobbit ofereix una aventura més profunda i més rodona a mesura que s’acosta a l’objectiu final: el retorn dels nans a la seva muntanya i la lluita contra el drac Samug. Precisament, Jackson lliga la seva fantasia amb clàssics dels vuitanta de l’estil de Willow en moments com l’arribada dels nans al poble controlat per un caricaturesc governador. Precisament, els personatges que introdueix aquesta trama, interpretats per Luke Evans i Stephen Fry, acaben encaixant més -per nous i diferents del vist en entregues anteriors- que l’intent de fer tornar el Legolas d’Orlando Bloom.
Fins i tot, la relació que s’estableix entre un dels nans i l’elfa, interpretada per la televisiva Evangeline Lilly, tot i que intenta crear connexió emocional, acaba quedant coixa.
Més enllà d’això, i d’un cara a cara entre Bilbo i el drac una mica massa allargat, aquest Hobbit té totes les peces per entretenir i fascinar. Però quan l’escena final ens deixa amb la mel a la boca per a la tercera entrega, és inevitable desitjar que Jackson acabi d’una vegada per totes amb la seva Terra Mitjana.
