L’argument:
Dos amics, que comparteixen nòvia, es dediquen al tràfic de drogues. Un cartel mexicà segresta la noia i, tot i que ells es mostren disposats a pagar, ideen un pla per poder aconseguir els diners, rescatar la noia i venjar-se del cartel.
Diagnòstic:
Oliver Stone ha agafat una novel·la ja existent i ha volgut tornar amb la seva trama de droga i cartels a recuperar el seu costat més salvatge. La part de cinema ‘negre’ actual li ha sortit prou encertada. El cara a cara entre una organització ‘blanca’ encarnada per un grup de noiets -els massa guapos Taylor Kitsch i Aaron Johnson- que semblen sortits d’un catàleg de moda i un cartel mexicà representat per la fredor de Salma Hayek i un molt barroer Benicio del Toro aconsegueix els millors moments d’entreteniment quan juga a la sang i al fetge, a les punyalades i als ulls penjant. La sensació de tragèdia inminent d’aquest tipus de cinema, el bon ritme i un bon punt d’humor aportat per la forma de ser dels personatges -sense necessitat d’elements còmics forçats- ajuden a que la cinta vagi passant bé...fins que arriba el final. Un final -aquí hauríem de picar la cresta a l’autor del llibre- que intenta ser juganer però que no acaba sent res més que trampós. Una final que està influenciat pel fet que tota la història està narrada pel personatge de la noia. I aquí radica, precisament, un altre dels problemes de la cinta. Mentre el personatge de Blake Lively només ha d’explicar el que passa, bé. Però en el moment en que aquesta espectacular rossa californiana es posa filosòfica, citant autors clàssics al ‘ritme’ de la posta de sol, ‘Salvajes’ oblida tota la sang i es converteix en un anunci d’H&M. 
