Antònia Font arrasa en un Clap ple
Els mallorquins són, de llarg, el millor del ‘panorama català’
L’inici de concert va ser tirant a místic, amb la suavitat musical per bandera i les peces del darrer disc Batiscafo Katiuscas com a emblema. És en aquest disc on el líder del grup Joan Miquel Oliver n’ha fet més de les seves i segurament també és a Batiscafo on els Antònia sonen més exquisits en l’apartat musical i més sonats pel que fa a les lletres. Van deixar-se aviat, però, d’aquest escorsetament de poètica i introspecció musical per llençar-se a la verbena musical de la que venen i venien. De la que venien perquè aquest va ser el seu primer gènere, de la que venen perquè el seu treball anterior era això, festa, Amb aquest toc personal, amb les súbites pujades musicals i amb treballs d’enginyeria a la composició del propi Oliver. Però no deixa de ser una festa, d’estiu, mediterrània, traient-li els perjudicis que això pugui dur, i sense entrar en l’apartat lingüístic –tan destacat per tothom– ja que si continua sorprenent l’èxit de la música en català és que ni nosaltres mateixos creiem en la nostra música.
I així va cloure’s el concert, amb un triomf absolut i aclaparador, amb un públic lliurat com mai a la causa, amb un Clap que per fi es torna a omplir i amb la sensació d’estar copsant que el fenomen d’Antònia Font és bo musicalment i guanya dia a dia mediàticament.