Francesca, tu has passat com una alosa per l’aire del meu viure amb astruc vol i m’has deixat un somni i una rosa i un despertar d’espines i de dol...Com una alosa, amor, endolcint l’aire i amb un batec d’ales, vetllant-me el vol. I amb espirals subtils, fugint enlaire, t’has esvanit deixant-me en desconsol. Has de tornar? Fóres, potser, miratge i, entotsolat, t’espero en el paisatge que un jorn, per tu, de goig s’endiumenjà. Griseja al meu entorn la reravera. I es van marcint ponents. Oh, vana espera! Alosa, ocell d’amor, no has de tornar...Enfora el finestral la tarda s’ha fet grisa; el cel es va emboirant i, a la fi, plou. Un fi plugim rellisca de l’alçada: Tot el paisatge s’omple de repòs... No sé si és trist el temps o a mi m’ho sembla per la tristor que regna dintre meu. En els sentits, un núvol d’enyorança endola els somnis que l’amor basteix. Amor, empresonat dins la boirada d’un malastruc celatge sense blau! Amor, jo et sento a dins com sol encès i càlid que plana fugitiu pel meu zenit. Si un ventijol foragités la densa opacitat del cel!... Encara plou i, vanament, recerco enmig de l’aire la imatge evanescent del meu somni d’amor!... Pervisc acaronat per l’enyor teu, en òrbita perseverant i lleu que no em contacta amb tu, de tant ignota. Però al cel solitari del record no t’ha obscurit l’eclipsi de la mort. Tu vius en mi vencent la greu derrota.Em pervingué de tu tota ventura: el goig de ser estimat i d’estimar i el projecte de viure l’aventura de dos cors en un únic destí clar. Així, tu em tutelares la futura ruta amorosa amb nord vers l’endemà en un espai obert sense clausura que mai de mai no hauria d’acabar. La mort, però, ens n’ha furtat la bonança i del nostre bé i bo ens n’ha fet mudança. I si em deixa, per sempre, en desconhort sospito que és per veure’m mort en vida. Deslliura’m, si més no, d’aquesta brida perquè junt a l’amada visqui mort. L’amada absent
Isidre Julià i Avellaneda.Poeta Mestre en Gai Saber
Francesca, tu has passat com una alosa per l’aire del meu viure amb astruc vol i m’has deixat un somni i una rosa i un despertar d’espines i de dol...Com una alosa, amor, endolcint l’aire i amb un batec d’ales, vetllant-me el vol. I amb espirals subtils, fugint enlaire, t’has esvanit deixant-me en desconsol. Has de tornar? Fóres, potser, miratge i, entotsolat, t’espero en el paisatge que un jorn, per tu, de goig s’endiumenjà. Griseja al meu entorn la reravera. I es van marcint ponents. Oh, vana espera! Alosa, ocell d’amor, no has de tornar...Enfora el finestral la tarda s’ha fet grisa; el cel es va emboirant i, a la fi, plou. Un fi plugim rellisca de l’alçada: Tot el paisatge s’omple de repòs... No sé si és trist el temps o a mi m’ho sembla per la tristor que regna dintre meu. En els sentits, un núvol d’enyorança endola els somnis que l’amor basteix. Amor, empresonat dins la boirada d’un malastruc celatge sense blau! Amor, jo et sento a dins com sol encès i càlid que plana fugitiu pel meu zenit. Si un ventijol foragités la densa opacitat del cel!... Encara plou i, vanament, recerco enmig de l’aire la imatge evanescent del meu somni d’amor!... Pervisc acaronat per l’enyor teu, en òrbita perseverant i lleu que no em contacta amb tu, de tant ignota. Però al cel solitari del record no t’ha obscurit l’eclipsi de la mort. Tu vius en mi vencent la greu derrota.Em pervingué de tu tota ventura: el goig de ser estimat i d’estimar i el projecte de viure l’aventura de dos cors en un únic destí clar. Així, tu em tutelares la futura ruta amorosa amb nord vers l’endemà en un espai obert sense clausura que mai de mai no hauria d’acabar. La mort, però, ens n’ha furtat la bonança i del nostre bé i bo ens n’ha fet mudança. I si em deixa, per sempre, en desconhort sospito que és per veure’m mort en vida. Deslliura’m, si més no, d’aquesta brida perquè junt a l’amada visqui mort. 
