Si un es mirava el final de mes de la programació del Clap ja intuïa que en venien de bones. Després del d’Antònia Font, un altre concert va tornar a omplir la sala fent-la partícip d’aquell plus d’ambient que tan es troba a faltar altres vegades. Aquest cop va ser EA! els qui van convocar la gentada i els que van entusiasmar amb un flamenc desenfrenat i festiu com pocs. Sense la barreja sublim d’Ojos ni el punt de surrealisme dels Mártires, la formació gaditana està ben a prop d’aquests dos mites del gènere. Ho broda, i la seva proposta és potser fins i tot més explosiva. A base d’una personalitat profunda com la veu de la cantant, amb lletres per escoltar i melodies per no parar de ballar. Sense el factor mediàtic, amb l’emocional.
Musicalment no són cap virgueria, aquests d’EA! Però a allò que es limiten ho fan de forma excel·lent. La cantant, amb un hàbit vocal quasi de folklòrica castellana, és més que la veu, és l’ànima, idolatrada i venerada i la que domina amb habilitat precisa tot el cotarro. Més enllà hi ha els tocs de música àrab, andina i fins i tot basca que de la mà de la flauta o el teclat, s’assistia a les guitarres que imperaven en el panorama musical andalús. I aquí festa, festa i més festa. I només festa. I gran festa. “La vida” potser la cançó més celebrada abans d’una cloenda antològica amb la millor versió feta mai del clàssic escolar “Que llueva”. I pel mig, EA! en estat pur, amb la cantant fent les delícies, amb un ambient de bon rotllo total, quasi cannàbic, i el flamenc com a pal de paller d’una arsenal sonor de molts quirats. La gent no omple el Clap perquè sí. Quan tornen?
