Amb la programació que emprèn ja la recta final, La Sala d’Argentona ha portat ‘A.K.A. [Also Known As]’, una de les revelacions més sonades del teatre independent de la temporada passada i d’aquesta. Escrita per Daniel J. Meyer i dirigida per Montse Rodríguez Clusella, es va estrenar fa més d’un any a l’Atlàntida de Vic i ho ha petat a tot arreu on s’ha pogut veure, i ha aconseguit captar un públic no habitual.
Ha fet estada a la Sala Flyhard, al Teatre Lliure i a La Villarroel de Barcelona i continua de gira per molts altres indrets. Mentrestant, ha guanyat quatre premis Butaca i un Premi de la Crítica.
Com que es tracta d’una obra de format molt reduït, a La Sala es va disposar el públic en grades a tres bandes a dalt de l’escenari, envoltant l’espai de representació. Uns quants elements d’attrezzo, entre els quals destaca un gran altaveu, serveixen per configurar amb molta senzillesa l’habitació i les altres estances en què el protagonista anirà desgranant la seva història en forma de soliloqui.
És en Carlos, i la manera com l’interpreta l’actor Albert Salazar corprèn tots els espectadors que són a tocar. La seva rotunditat atrapa. El ritme, també. Les seves mirades, gestos i moviments tenen molta força i tot el que diu té versemblança, des de les rèpliques més picades i les interpel·lacions que fa al públic, fins a la candidesa il·lusionada dels seus flirts o la resignació final, vençut per les adversitats que l’aclaparen.
La identitat és manipulable
Així ‘A.K.A.’ descriu la peripècia d’en Carlos, adolescent que va i ve de l’institut, es penja del mòbil i de les xarxes, s’està a l’habitació, parla només quan en té ganes, surt amb amics, es mou amb monopatí i balla hip-hop: formes de fer i rutines quotidianes pròpies de l’edat. Sap que és adoptat i té bona relació amb els pares que l’han afillat.
També li van bé els estudis. Mostra, això sí, una obstinació especial a portar posada la caputxa de la jaqueta per dissimular unes faccions que evidencien el seu origen estranger. I tot es torça arran d’una relació amorosa interceptada, quan emergeix el pòsit xenòfob latent a la societat i a les institucions que en són el reflex.
La perífrasi “Also Known As” que acompanya el títol de l’espectacle (que és la fórmula que en anglès s’usa per atribuir a algú un nom o unes senyes figurades) és indicatiu de la voluntat de l’argument per suscitar la consideració d’uns quants conflictes morals al voltant del tema de la identitat, sobretot quan els prejudicis i l’hostilitat poden manipular la percepció de qui és cadascú.
Aquest factor, sumat a una ambientació sonora potent i una il·luminació de l’espai escènic capaç de detallar allò que pren significació en cada moment del conflicte dramàtic, acaba d’arrodonir ‘A.K.A.’ com una proposta certament interessant.
Teatre de premi
El novembre passat, 'A.K.A.' va endur-se el Premi Butaca 2018 al millor text teatral pel monòleg de Daniel J. Meyer, el millor petit format, millor protagonista i millor direcció (Montse Rodríguez).