Si la satisfacció dels espectadors davant una peça de teatre es mesura raonablement per la capacitat de convocatòria que té i per la insistència dels aplaudiments del final de la representació, no hi ha dubte que dissabte passat ‘El padre’ va triomfar al Monumental. Teatre ple i ovació de molts decibels van ser evidències de la perícia interpretativa de l’argentí de 87 anys Héctor Alterio, que és qui porta la veu cantant al llarg de tota la funció.
L’obra, exponent de teatre europeu comercial i exportable, és una de les creacions del francès Florian Zeller, jove politòleg, professor, novel·lista i sobretot dramaturg de moda, acaparador de premis i de taquillatges suculents. Estrenada a París l’any 2012, de seguida va ser traduïda i portada als escenaris en molts països. La versió que s’ha vist a Mataró, que gira des del 2015, és fruit de l’adaptació al castellà i del muntatge que n’ha fet José Carlos Plaza, un director acreditat per una llarga trajectòria.
Narració subjectiva
‘El padre’ és un text concebut expressament per a un actor octogenari, que aborda una qüestió delicada i cada cop més freqüent: la demència senil. Descriu el procés de minva de la capacitat cognitiva de l’Andrés, un home gran que va perdent la memòria, la percepció de la realitat i, en conseqüència, la seva autonomia. I ho fa des de la perspectiva de les pertorbacions que ell sofreix. Per això el públic queda submergit en una narració subjectiva que no té continuïtat temporal i és partícip del trastorn cada vegada més accentuat que el porta a viure situacions incomprensibles, tant per ell com per la seva filla, que l’estima i es preocupa de cuidar-lo. A poc a poc la comunicació es va fent impossible, no reconeix els seus familiars i les espurnes de lucidesa són escasses. S’accentua el dol per la carència de records i de referents en un entorn que es va tornant neutre i fred, fins al crit de regressió i d’angúnia final amb què Andrés reclama la seva mare.
Lluïment
Florian Zeller juga –i potser abusa– hàbilment amb les el·lipsis per crear inseguretats i per dosificar la càrrega sensible de la història de patiments que és ‘El padre’. Si a l’inici es permet uns quants flaixos d’humor, paulatinament va carregant la tinta en la seva dimensió conflictiva. Personatges, posicionaments, llocs i incidents es confonen per tensar la corda dramàtica. En això també hi ajuda l’espai únic de l’escenografia del muntatge, que es va difuminant per passar de manera incerta del pis propi de l’Andrés a l’apartament de la filla i acabar essent l’indret anodí d’una residència on domina la buidor d’un color blanc brut.
Deixant de banda les habilitats del seu autor, al Monumental la gràcia principal de l’obra va ser el lluïment protagonista d’Héctor Alterio i la manera com sap transmetre les contradiccions de la despossessió progressiva de la identitat del seu personatge, fluctuant de la súplica a l’acidesa o de l’aflicció a l’estirabot. La resta del repartiment, amb l’excepció d’Ana Labordeta que fa de filla amb correcció, no té res de remarcable per l’excessiva migradesa dels seus papers.
Dia del Teatre
La representació de ‘El padre’ coincidia amb els actes del Dia Mundial del Teatre que cada any l’Ajuntament promou a l’entorn del 27 de març. Aquest cop, però, ha optat per una celebració introspectiva, endinsada a l’Aula de Teatre i defugint el carrer, que hauria de ser l’escenari privilegiat per a la socialització pública d’aquesta cita anual.
