Actuals, contundents i a tocar

Coincidència de propostes teatrals de Kate Tempest i Roland Schimmelpfennig

  • Comas Soler
  • Dimecres, 15 Febrer 2017 08:59

Wasted

Que tres muntatges escènics professionals s’escaiguin a Mataró en uns mateixos dies, no és massa corrent. Que tots tres, a sobre, siguin d’un interès impactant i proper, encara menys. És el que acaba de passar amb ‘Sí i no: calidoscopi Schimmelpfennig’, ‘Wasted’ i ‘Peggy Pickit veu la cara de Déu’.

Duresa convincent

En sis sessions fetes durant tot el cap de setmana –una de les quals va ser especial per a alumnes d’instituts– l’espai volgudament reduït de l’escenari del Monumental ha acollit ‘Wasted’, obra primerenca de Kate Tempest, escriptora i cantant de hip hop britànica. 

La companyia lleidatana Íntims Produccions, comptant amb la direcció d’Ivan Morales, la va estrenar a FiraTàrrega el 2015 i va ser una de les grans troballes del festival d’aquell any. Amb una entrega portentosa, quasi espasmòdica, el trio d’intèrprets que deambula i es barreja enmig de les cadires dels espectadors dóna veracitat a allò que conta. És una història de farres, desvaris, frustracions, afectes i pors, sovint monologada amb lèxic dur, amb què tres joves rememoren la mort tràgica d’un company als quinze anys. De ‘Wasted’ crítica i públic n’han fet l’elogi arreu on s’ha pogut veure. I s’ho mereix. Aquí, a més, ha estat una aposta agosarada per trencar l’eclecticisme plàcid tan freqüent a la programació estable del teatre. Que ja va bé.

Reflexió càustica

Dissabte passat, dintre el cicle “Fet a Mataró”, es va estrenar a Can Gassol una nova proposta de Moisès Maicas, segurament el director mataroní més expert, innovador i burxant. Es tracta de ‘Peggy Pickit veu la cara de Déu’, de Roland Schimmelpfennig, un dels autors alemanys contemporanis més representats. El seu teatre acostuma a ser una fusió de comèdia  i d’elements tràgics. Són textos poètics i terribles alhora, que aborden la quotidianitat amb una peculiar fragmentació del temps i de les trames, i on sovintegen personatges tocats de desorientació i de solitud que combinen diàlegs amb incisos dirigits a l’espectador.

A l’obra estrenada ara, dues parelles es retroben per sopar després de sis anys de no veure’s. Es coneixen des que estudiaven i de quan havien treballat al mateix hospital. La primera té una casa confortable, bona feina i una filla de cinc anys.

L’altra, desencisada i sense un futur clar, acaba d’arribar de l’Àfrica, on ha estat en missió humanitària tot aquest temps i n’ha hagut de marxar precipitadament per un conflicte armat. A mida que avança la vetllada, l’aparent cordialitat inicial s’esquerda i es fa evident tot el que els separa. L’argument, que dit així sona a tòpic, planteja amb causticitat la mala consciència dels països rics i les dificultats per entendre i ajudar de manera eficaç el Tercer Món.

Les seqüències temporals van endavant i endarrere, hi ha repeticions sincopades i el relat es va interceptant amb les rèpliques o els aparts de qualsevol dels quatre protagonistes. Les dificultats inherents a aquestes circumstàncies de la peça Maicas les ha resolt fabulosament amb una posada en escena a frec del públic que juga amb moviments coreogràfics, contestes musicades, una escenografia molt neta i, sobretot, amb un magnífic treball actoral. Així, posant-hi accent surrealista i distanciat, potencia la mirada reflexiva pròpia de Schimmelpfennig.

Lectura prèvia

Dos dies abans, també a can Gassol i com a tast introductori, s’havia presentat ‘Sí i no: calidoscopi Schimmelpfennig’ amb patrocini del Goethe Institut. Va ser una estupenda lectura dramatitzada basada en fragments d’obres i en reflexions teòriques sobre el teatre escrites pel dramaturg alemany. Servida amb un joc escènic senzill i efectiu per tres intèrprets i una projecció de vídeo, va constituir una ocasió idònia tant per reconèixer els mèrits de la seva personal escriptura com per entendre’n les claus.