Quina enganyifa, senyores i senyors! O sigui, que parlem de ‘Mòbil’. L’obra que compareixia dissabte passat a l’escenari del Monumental per tancar la programació de la temporada. I que ho feia amb totes les credencials hagudes i per haver. Vegem-ho. El text, de Sergi Belbel, autor consagrat internacionalment i flamant director artístic del Teatre Nacional de Catalunya. La posada en escena, de Lluís Pasqual, un dels nostres directors de culte i fundador del Teatre Lliure, que ha estat també al Centro Dramático Nacional de Madrid, a l’Odéon-Théâtre de l’Europe de París i ara fa feines al Teatro Arriaga de Bilbao. I la producció, compartida entre el Centre d’Arts Escèniques de Reus, que té al capdavant el celebrat Ferran Madico, i el mateix Teatre Lliure que dirigeix Àlex Rigola, l’enfant terrible més encantat d’haver-se conegut. Doncs, saben? Tota aquesta quadrilla tan repapada a costa dels diners públics no ha estat capaç d’engendrar altra cosa que un patafi.Xerrameca inconsistentPerquè ‘Mòbil’ no té altre qualificatiu. La cosa va així: d’una banda, hi ha una vídua executiva i pija que està podrida de diners i que té un fill aviciat que es trenca de guapo; de l’altra una dona més que madura acabada de separar i plena de neures que té una filla compulsiva i amb veu de pito que l’envia a viatjar perquè s’esbargeixi. I vet aquí que les dues senyores es troben a l’aeroport, esclata una bomba i les vides de tots quatre s’entrecreuen. Per llogar-hi cadires. Perquè al final el guapo es tira a la madura neuròtica en un sobtat atac de gigoló i ella, un cop servida, li demana que faci el mateix amb la seva filla, a veure si es calma una mica. I apa, mentrestant, vinga xerrameca entretallada per sorolls i musiquetes de telèfons, trucades creuades o perdudes, missatges de text, converses amb el contestador i frases absurdes. Pura estultícia. I per acabar-ho d’espatllar, el prodigi tècnic d’una pantalla de leds –que paguem entre tots els contribuents– omple tota l’escena d’una rècula de pampallugues impertinents que il·lustren i magnifiquen la inconsistència dels diàlegs i les situacions. Un desfet de temps que Rosa Novell, Carles Francino, Maife Gil i Marta Marco miren d’interpretar amb la major enteresa possible. Però res, no se’n surten. Perquè ‘Mòbil’ no té ni història ni maneres. Una vergonya. Ni modos ni vergonya
‘Mòbil’ al Teatre Monumental
Quina enganyifa, senyores i senyors! O sigui, que parlem de ‘Mòbil’. L’obra que compareixia dissabte passat a l’escenari del Monumental per tancar la programació de la temporada. I que ho feia amb totes les credencials hagudes i per haver. Vegem-ho. El text, de Sergi Belbel, autor consagrat internacionalment i flamant director artístic del Teatre Nacional de Catalunya. La posada en escena, de Lluís Pasqual, un dels nostres directors de culte i fundador del Teatre Lliure, que ha estat també al Centro Dramático Nacional de Madrid, a l’Odéon-Théâtre de l’Europe de París i ara fa feines al Teatro Arriaga de Bilbao. I la producció, compartida entre el Centre d’Arts Escèniques de Reus, que té al capdavant el celebrat Ferran Madico, i el mateix Teatre Lliure que dirigeix Àlex Rigola, l’enfant terrible més encantat d’haver-se conegut. Doncs, saben? Tota aquesta quadrilla tan repapada a costa dels diners públics no ha estat capaç d’engendrar altra cosa que un patafi.Xerrameca inconsistentPerquè ‘Mòbil’ no té altre qualificatiu. La cosa va així: d’una banda, hi ha una vídua executiva i pija que està podrida de diners i que té un fill aviciat que es trenca de guapo; de l’altra una dona més que madura acabada de separar i plena de neures que té una filla compulsiva i amb veu de pito que l’envia a viatjar perquè s’esbargeixi. I vet aquí que les dues senyores es troben a l’aeroport, esclata una bomba i les vides de tots quatre s’entrecreuen. Per llogar-hi cadires. Perquè al final el guapo es tira a la madura neuròtica en un sobtat atac de gigoló i ella, un cop servida, li demana que faci el mateix amb la seva filla, a veure si es calma una mica. I apa, mentrestant, vinga xerrameca entretallada per sorolls i musiquetes de telèfons, trucades creuades o perdudes, missatges de text, converses amb el contestador i frases absurdes. Pura estultícia. I per acabar-ho d’espatllar, el prodigi tècnic d’una pantalla de leds –que paguem entre tots els contribuents– omple tota l’escena d’una rècula de pampallugues impertinents que il·lustren i magnifiquen la inconsistència dels diàlegs i les situacions. Un desfet de temps que Rosa Novell, Carles Francino, Maife Gil i Marta Marco miren d’interpretar amb la major enteresa possible. Però res, no se’n surten. Perquè ‘Mòbil’ no té ni història ni maneres. Una vergonya. 
