Ser la porta d’entrada al país d’exponents del millor teatre internacional és una de les pretensions de Temporada Alta, el Festival de Tardor de Catalunya. I a fe que ho aconsegueix cada any. L’espectacle que el dia 4 va obrir l’edició actual, a càrrec de Dario Fo, n’és una mostra palpable.
Cop de vent Per aquesta porta volgudament badada cap als aires de fora s’hi endinsen de vegades brises subtils, com ho serà ‘Fragments’, el muntatge sobre textos de Samuel Beckett que Peter Brook presentarà el 17 de novembre. En d’altres ocasions, en canvi, són cops de vent arravatats els que irrompen amb propostes inaudites. Una d’aquestes ràfegues es va presentar divendres passat al Teatre Municipal de Girona sota el nom de ‘Les étourdis’, una entremaliadura increïble del tàndem format per Jerôme Deschamps, nebot de Jacques Tati i director de l’Opéra Comique de París, i per Macha Makeïeff, directora artística del Théâtre de Nîmes. Un rampell genial. Perquè ‘Les étourdis’ és un espectacle tan esbojarrat que no es pot enquadrar en cap gènere convencional. És teatre visual i d’objectes, música i moviment, mim, cant, sorolls, ritme, humor i surrealisme. I també poesia. O crítica social.
Perfecció expressivaL’acció se situa en el que sembla ser el despatx d’una petita empresa, en què el capitost, enmig de contradiccions i pífies, intenta improductivament fer obeir els seus subordinats. Però aquesta paròdia del món del treball és només un pretext intencionat. L’excusa per anar descabdellant una troca de molts fils, tots eixelebrats, on els atuells més diversos trastoquen la seva funció i els nou maldestres personatges que hi intervenen provoquen la riallada contínua. Des d’un vellet escanyolit a una soprano que en fa quatre com la Caballé, passant pels músics, un dels quals, remenut, toca la trompeta ajupit i és capaç de posar-se dintre una capsa de cartró o en el calaix d’una taula. Sense passar per alt a Lubie, un gos encantador que fa sempre el contrari del que se li ordena. N’hi ha per llogar-hi cadires. I és que la perfecció expressiva amb què està executat aquest desvari el fa encara més desvergonyit.
Final d’antologiaA mida que avança l’espectacle és tanta la desmesura de la ximpleria i la trama s’esfilagarsa tant, que la cosa només pot acabar de dues maneres: o portant tota la ‘troupe’ urgentment al psiquiatre, o amb un aplaudiment d’antologia. Assenyadament, el públic, unànime, decideix aquest segon desenllaç. No pot ser d’altra forma.
