El que ha començat com un cel amenaçador ha acabat sent, senzillament, un cel lleig, indigne de la bellesa del dia. Mataró està immersa en la celebració al carrer de la Diada de Sant Jordi i tot i que s’enyora el sol de justícia d’altres anyades, el comentari sobre el dia ha quedat en anècdota iniciàtica de tot el folklore de la jornada. Cap a les deu del matí tot s’animava i al punt de les dotze el centre de la ciutat bullia. Segurament injust és focalitzar tota l’atenció del dia a Santa Anna i La Riera quan cada dues cantonades o a cada plaça una parada et recorda que toca comprar roses i llibres o quan hi ha ben pocs carrers on cap balconada dibuixi les quatre barres de la senyera. Però la màgia escènica del centre “tira” i sobretot la del tram inferior de Riera i la Plaça de Santa Anna.
El migdia és el primer moment àlgid de la diada de Sant Jordi. Amb la sortida d’escolars o estudiants d’institut fent el “toris” més permès del calendari, la gent que s’acosta a l’Ajuntament per la visita guiada dels regidors o pel record final de la mateixa, amb les mil-i-una entitats buscant calers per sobreviure algun mes i fins i tot quasi tot l’arc polític local, amb parada i fonda a La Riera, marxandatge propi alguns, més tímids en l’art promocional els altres. O els de Mataró Decideix amb ganes d’omplir l’urna del vot anticipat a la consulta sobre la independència del 20 de juny.
La crònica del matí de Sant Jordi ha de contraposar per força la grisor vinguda del cel amb el color de roses, parades, senyeres i llibres i la temperatura incerta amb el caliu d’una ciutat que, encara que durant l’any li costi, hi ha oportunitats com Sant Jordi en què s’atreveix a agradar-se com Déu mana. Després vindrà la tarda i si el temps ho respecta farà més calor al carrer, la temperatura de la gent que sap i olora amb pressa optimista tot el que comença, al nostre calendari mental, cada 23 d’abril. El dia més maco de l’any. Santes a banda, és clar.
