El seu era un somriure d'aquells amb el qual les dents semblen escapar-se dels llavis, com burlant-los, quasi que fent elis elis. Les dents li semblaven retocades, de blanques i lluents com emergien. Un somriure harmoniós per sincer.
La seva bonhomia era de les que entendreixen el soc més dur, a prova de les pegues més dures que els darrers temps se li havien creuat pel camí. La conya com a sistema. Ell era l'amabilitat que desborda la cortesia, que surt a raig de dins, sincera. Era dels seus i tenia un concepte generós d'aquest "seus". I aquest brollar d'alegria desbordant se li notava, sobretot, quan feia el que li agradava.
Jugant a handbol mai tenia por de res, amb l'instint que que tenen els més intrèpids a l'anar de cara per allà on als altres ens sembla que no hi ha forat. Vam coincidir poc per generació però no va faltar més. Jugador molt agraït per l'entrenador, era dels que sabia posar la ratlla on tocava. A dins la pista, tot. Xiulet final i dutxa: la resta. I alegria. I compartir.
Precisament per això quan em va dir que es passava al rugbi, el vaticini d'una bona adaptació es va complir. Lluïa el 9 i jugava a la frontissa. Seguia sense por i havia redescobert l'univers de valors propi del millor esport per equips que hi ha. L'homenot que es va inventar el tercer temps deuria ser com ell.
Amant de la festa i la bona música, no importava quan feia que no te'l trobessis. Mateix somriure, mateixa conversa. La sinceritat amb què parlava del que li havia passat i del que estava passant provocava calfreds. Hi posava gasosa d'aquesta alegria seva i aconseguia aigualir-ho i relativitzar-ho tot.
Se'n va anar com de cop. En la més immerescuda de les derrotes, en el més irreversible dels cops. Dijous li vam dir adéu amb gotes de la seva alegria sobre un mar de ràbia. Fins i tot cantant l'Hallelijah d'en Cohen. Va ser tant preciós com trist. L'aire pesava i la injustícia feria.
Gràcies per tot, Víctor!
