El passat dissabte vaig tenir el plaer de visitar un dels pavellons dels Estats Units, en aquest cas l'American Airlines Arena de Miami, en el primer partit a casa dels Miami Heat, d'aquesta nova temporada que tot just ara ha començat. El seu rival eren els Indiana Pacers, que mantenen el nom però és un equip empetitit en relació al que hem vist els últims anys.
L'espectacle i la posada en escena és completament d'un altre món. Efectes visuals, canons de foc, infinitat d'audiovisuals i marxandatge inesgotable per a l'aficionat que entra al pavelló. Per cert, uns pavellons que et fan caure de cul a terra només veure'ls en tota la seva magnitud, on el nostre venerat Palau Sant Jordi sembla d'una època pretèrita al seu costat. En definitiva, un show que t'engresca tot i no tenir especial simpatia per cap dels dos equips que s'enfrontaven.
Esportivament però, el partit començava amb una gerra d'aigua freda important. La principal estrella dels Heat, el pivot Hassan Whiteside, una autèntica força de la natura, era baixa. Tot i això tenia l'oportunitat de veure en directe el base eslovè Goran Dragic, l'actual MVP i campió de l'Eurobasket, que per si sol ja era un bon al·licient.
El partit, dominat des de bon començament pel conjunt de Florida, sempre estava acompanyat d'una megafonia que resultava l'autèntic mestre de cerimònies de l'afició local. Qualsevol dins del pavelló pensava que l'ambient era fantàstic i molt animat, fins que la megafonia va fallar durant uns instants, gairebé al final de l'enfrontament, amb el partit encara per decidir-se. Doncs per sorpresa d'un servidor, el silenci al pavelló era sorprenent. Absolutament inconcebible per un aficionat europeu a l'esport. I una mica trist.
És evident que fem bé d'emmirallar-nos a la cultura de l'espectacle americana, però sense perdre part d'aquesta concepció pròpia de l'esport que ens el fa tan especial.
