L’altre dia, agafant un diari esportiu català, de 52 pàgines en vaig comptar 42 dedicades al futbol. No sé si això és el que la gent vol o és el que li donen, perquè la premsa, que podria educar esportivament, rarament ho fa. Però ara falta menys d’un mes perquè s’inaugurin els Jocs de Rio 2016, aquest esdeveniment que farà que durant quinze dies uns esports dels quals no se’n sol parlar massa, puguin ser notícia esportiva de primera pàgina.
Seran aquests els segons jocs que es disputin a l’Amèrica Llatina, després dels de Mèxic l’any 1968, ja fa quasi mig segle. Aquells jocs, als amants de l’atletisme d’una certa edat, ens van deixar uns records inesborrables. Eren els primers retransmesos en directe de forma àmplia per televisió, però tenien lloc al mes d’octubre i per l’horari el més important era a la matinada.
Jo anava a l’escola, però això no va impedir que, igual que altres companys, poguéssim veure com Bob Beamon establia un rècord estratosfèric de 8.90 m en salt de llargada, com es baixava per primera vegada en els Jocs dels 10 segons en els 100 metres, com un parell d’atletes de raça negra aixecaven els punys al podi dels 200 m en defensa del “black power” i dels drets de la gent de la seva raça, com el discòbol Al Oerter es convertia en el primer atleta en guanyar quatre medalles d’or consecutives, o com l’estatunidenc Dick Fosbury trencava tots els esquemes en salt d’alçada i guanyava saltant d’esquena, una cosa que no feia ningú.
Nosaltres, que no teníem por de canviar, ja ho provàvem l’endemà mateix a les velles pistes de l’Stàdium. I de fet al cap de poc temps tot el món havia canviat. Ara el lema dels jocs és Um mundo novo. De fet al món en què vivim, ple de guerres, desigualtats i corrupció, li cal un bon canvi. No sé si l’esport pot ajudar, però per fer-lo cal no tenir por i tenir la decisió que va tenir Fosbury per “canviar el seu món”.
