La Gazzeta obria aquesta setmana passada amb una portada del Cholo Simeone retocat per copiar la mítica imatge del Che Guevara. Al seu títol parlava de la mort al tiki taka (mai he estat gaire fan d'aquesta expressió). No sóc ningú per negar els èxits aconseguits pel conjunt de Simeone, ni la manera com els està aconseguint, però em sembla més que evident que si el joc combinació hagués triomfat a Itàlia, per descomptat que aquesta portada no hauria existit mai
Personalment, és un estil que no m'entusiasma, però entenc que equips sense la capacitat pressupostària de transatlàntics com el Barça o el Bayern, optin per un altre estil on creuen que podran competir en millors condicions.
Però nosaltres som molt d'on bufa al vent, exigim un estil propi molt definit pel nostre equip (el Barça, posem per cas), però som capaços de criticar al Rayo si juga, com sempre ho fa, contra el Madrid, perquè "és un suïcidi", i ens mostrem extremadament convençuts de la integritat de Jémez a la seva filosofia de joc quan el rival és el Barça.
Ens omplim la boca de la Masia i l'estil, però després ens queixem de Guardiola per jugar sempre de la mateixa manera quan cau contra el Madrid, però si ho fa contra el Barça, ens està donant l'oportunitat de gaudir d'una eliminatòria única. De fet, no fa falta ni mirar altres equips, només hem de veure les nostres reaccions quan és el Barça el que guanya o perd.
I en aquest sentit, tenim un cas especialment indicatiu a la secció de bàsquet del Barça, on Xavi Pascual fa temps que viu dels títols obtinguts (ara ni això), per molt que fa temporades que el joc del seu equip no acaba d'enganxar l'aficionat. Què passa, que l'estil només és irrenunciable com una excusa quan no es guanyen títols? O si es guanyen ja ens és absolutament igual? Perquè si és el segon cas, quan els títols ja no arriben, resulta que ens hem quedat sense res.
