Com que dels guanyadors en parla tothom, parlem de les que van perdre. Dissabte passat, pendents del Twitter, vam veure com les noies de La Sirena CNM perdien a Budapest i quedaven eliminades de la màxima competició europea. Llàstima, podríem pensar. Previsible, segurament, en la majoria dels casos sobretot després de no haver pogut fer forat en l'anada disputada a Mataró. D'aquell dia, però, en guardo bons records. En primer lloc perquè realment El Sorrall feia patxoca. A la sortida vaig sentir com alguna jugadora del poderós Sabadell, que quasi va venir en bloc a veure a possibles rivals, comentava que deu n'hi do l'ambient que hi havia hagut...
Aquell dia hi havia la parròquia del Centre, al Sorrall, però també algun que, com el qui escriu, hi va fer cap per la transcendència del partit que s'hi jugava. No sempre ha estat així en la història recent de l'esport local. A Mataró sí que hi ha bon nivell esportiu i segurament els que no som de la corda esportiva de torn faríem bé de no només anar a veure aquell partit o aquell altre quan l'embolcall és europeu o excepcional, sinó fer-ho sovint.
En aquestes se superaria el graó en què sovint s'ha entrebancat la ciutat en matèria esportiva. Per molt que la batalla mediàtica estigui perduda, no és cert que l'esport local no pugui enganxar. Els derbis entre Boet i UEM en són exemples. Els dies que el CNM es mobilitza, també. Quan el Futsal es mou i organitza esdeveniments, tres quarts del mateix. Algun partit calentet del Joventut al Teresa Maria Roca fa patxoca i, tot i no estar en puixança de resultats, la revifalla de l'any passat en l'afició a l'hoquei no s'ha apagat, ni de bron tros.
No hi ha vara màgica i sí mil condicionants però ambients com el del Sorrall fa dos dijous no haurien de ser l'excepció a cap regla sinó tot el contrari. Que al costat de casa, de debò, s'hi juga bé i amb accent mataroní. Aprofitem-ho.
