Quan escric aquestes ratlles encara s'ha de jugar el tercer partit entre Barça i Espanyol en poc més d'una setmana. Quan sigui el lector qui ho llegeixi potser ja ningú no se'n recorda. Tant li fa. Mirant les prèvies de la tornada de la final de Copa qualsevol aficionat a un dels dos equips podria estar content de l'ambient propiciat. Els titulars són "han tornat els derbis d'abans" i les declaracions dels qui haurien de posar senderi són a demanar calma i els que haurien de jugar i callar es dediquen a encendre les parròquies. Quin invent, aquest de les xarxes socials, que ens penja a tots una cua de palla ben fàcil d'encendre.
Rere aquest enunciat de "han tornat els derbis" hi ha l'espectacle que vam veure a la gespa del Camp Nou el dia 6 de gener al vespre, que és una franja horària força curiosa en la que tots ja estem força cansats. Els mentiria si no digués que vaig agrair que aquell partit tingués una mica de grapa, perquè sinó segurament hauríem canviat el canal. Però la grapa va tenint diferents expressions prescindibles o, si més no, poc esportives. Retrets, picabaralles, provocacions, entrades a deshora i un carrusel de protestes als àrbitres. Molt futbolístic tot plegat.
Mirin, no cal enganyar. Els que som del Barça vam indignar-nos amb unes coses i els de l'Espanyol amb unes altres i, a la vegada, ens va semblar bé el què feien alguns dels nostres quan mimèticament calcaven allò que ens havia encès de l'altre.
La reflexió que hauríem de fer, més de fons, és si realment és irrevocable haver convertit un esport que supera la dimensió de l'espectacle i arriba a ser esdeveniment i nexe social, en el fangar conceptual en què s'han convertit aquests derbis. Són espectaculars i especials, sí, però no deixen de ser el símptoma esportiu que revela la malaltia de tots plegats. Que som uns maleducats.
