El cap de setmana passat ens va deixar en Joan Cabot i Pinart. Potser pel nom no els sonarà però si freqüenten el centre de la ciutat o, sobretot, si són dels que van o han anat al camp del CE Mataró segur que cauran en qui era. En Joan vivia a Mataró de tota la vida i se'n va anar amb 65 anys. Per generació molts l'hem vist ja sempre amb un somriure mig sorneguer, vestit amb gorra de llana encara que per la resta d'humans fes calor.
La bufanda, la camisa de quadres, roba de llana. Fent el cafè, l'esmorzar o el dinar en algun dels bars del centre, on sempre era exquisit amb qui el servia i saludava. També desprenia una olor excessiva de colònia. A vegades llegia la premsa del dia als mateixos bars o fins i tot a la biblioteca.
En Cabot Pinart, sempre vaig sentir dir-ne. Fanàtic fins a la medul·la del Barça i del Mataró, la graderia de la banda de tribuna del camp, ara dit del centenari, perd una figura única. Animós sempre amb els càntics, feliç en les victòries.
Pel carrer, alguns nanos n'havien arribat a fer mofa des de la innocència ignorant de la que tots hem pecat. Ell seguia anant amunt i avall, saludant qui el coneixia i sobretot oferint conversa o cridant "Mataró!" o "Barça" i s'esqueia. Un personatge entranyable.
En un moment en què els horaris, els mitjans i la comoditat dels sofàs està distanciant l'esport de la gent normal i els camps es buiden s'enyora gent fidel i apassionada com era en Joan. Bona gent, que es feia afable. Sovint hi ha figures que no són transcendentals però que desperten tota l'estima. Algunes del pessebre en poden ser bons exemples.
Segueix animant on siguis, Joan!
