Em va dir que l’havien convocat per a la selecció estatal amb la pressa del WhatsApp de l’embarassada que no se’n pot estar. Me’n vaig alegrar. Rotundament. Sincerament, vaig una mica desconnectat del dia a dia que es cou “allà baix a la piscina” i ignorava que ell podia anar amb la selecció. I en any de pre-olímpic, i de Jocs. No és poca cosa. En Pau n’estava molt content.
Quan vam coincidir el vaig felicitar a més de comprometre’m a anar-lo a veure algun dissabte al migdia, promesa que segueixo sense complir. Fins i tot vaig afegir-hi un “t’ho mereixes” que, obligatòriament, tenia poc de trascendència esportiva i molt de sintonia personal. Som amics i ell és internacional. I ho ha estat ja en diferents convocatòries. I per cert ha perdut tots els partits. Però això a mi tant me fa.
Abocats com estem en una societat de consum també des del punt de vista mediàtic, en què l’esport “que surt a la tele i els diaris” el protagonitzen figures recòndites i referents, a mi m’agrada poder dir que sóc amic d’un internacional de waterpolo. Duri el que li duri l’experiència. I m’encanta que a Mataró el tinguem a ell, o en Mario Lloret, com també tenim la Roser i la Marta. Perquè tenim bones peces al teler del “centru”.
I m’encanta pensar que potser aquest any no farà pinya amb els Capgrossos, de tramoia dels Pastorets o farà ballar el Drac per Les Santes, si és que alguna d’aquestes passions tan compartides li coincideix amb aquest tren esportiu únic al que espero que s’aferri.
Periòdicament abocat a aquesta tribuna, volia dir-li a en Pau que tingui sort i que ho passi bé. Que bregui com només un monstre com ell sap fer allà dins de l’aigua, que ho aprofiti. Sempre serà la meva preferida aquella lluita fosca de desgast que no es veu enlloc. Em tornaria a comprometre amb ell a seguir-li la pista però segur que, com sempre, se m’escapa. Mentrestant, nano: internacional o local sobretot no canviïs mai.
