Més enllà d’aquella famosa frase del rugbi, els cavallers i els bestiotes, som a la meitat de la primera fase del Mundial, el gran aparador, i els que ens agrada com poques coses en aquesta vida això de l’ovalada, tenim més motius que mai per respirar ufanosos. Repassant com estava la Mataró rugbier fa quatre anys, el club local era força incipient, ben pocs bars retransmetien la competició –de fet en aquestes pàgines en vam suggerir un i va acabar no fent-ho perquè se li col·lapsava la cosa– i, jugant-se a Nova Zelanda, havies de veure els partits a l’hora d’esmorzar. Clandestinament. Cosa de pocs. Aquest 2015, en canvi, el Rugbi Mataró té entitat, gent i parròquia, el seu col·laborador Bar La Toneta retransmet els partits i moltes cases també els segueixen.
Amb el que em quedo, però, és amb l’exemple que als ulls neòfits, que pràcticament només cada quatre anys es miren l’esport dels quinze contra quinze, està donant el rugbi. Exemple ancestral, amb una Anglaterra que tant disposa de la catedral Twickenham com també fa partits a petits temples de l’esport com Gloucester. Exemple arbitral, institució i persona que es respecta i que rearbitra jugades amb la tecnologia sense cap drama.
Exemple de comportament quan s’exclou per tota la competició un jugador per haver anat amb els dits al rostre i als ulls del rival. Exemple de concòrdia, com la imatge d’un tercer temps en un vestidor, tots els homenots junts i barrejats, mirant el partit d’una altra selecció. Exemple de disciplina, quan Anglaterra està enyorant Cipriani, a qui no va convocar per no comportar-se correctament fora del terreny de joc.
Cada cop que sento relacionar el rugbi amb aquella cantarella de l’esport de bestiotes penso que és la frase menys afortunada del món. El rugbi és l’esport dels valors i el Mundial, que estem vivint ara, és un aparador deliciós i necessari.
