Mentre escric aquestes línies, els corredors de la Vuelta Ciclista a España estan pujant les primeres rampes del segon port de muntanya de la considerada etapa reina de l’edició d’aquest any. Es disputa a Andorra de forma íntegra, en una picada d’ull potser excessiva a Joaquim Rodríguez, ‘El Purito’, el millor ciclista català de la història. Havent de fer lloc com sempre, entre l’hora de dinar i estant a la feina, l’aficionat ciclista diposita en dies així l’esperança de veure un espectacle que, de moment, s’ha negat categòricament en l’edició d’aquest any de la prova espanyola, la tercera gran.
De fet la primera setmana, els primers dies, de la Vuelta han acabat projectant una imatge de l’Estat espanyol similar a la pandereta dels seus pitjors temps. Va començar amb un pròleg en el qual no comptabilitzaven els temps, ja que se circulava per un terreny de sorra perillós al qual els professionals van negar-se i van plantar cara. Primer nyap. Després hem vist –o més ben dit hem sabut– d’una moto de l’organització que tomba Peter Sagan i després fuig, i a més ens hem passat la primera setmana amb les imatges aèries ensenyant l’Espanya més devastada per la febre de la totxana i el diner fàcil.
Per si fos poc, hi ha hagut un repetitiu esquema d’etapa que arriba a cansar per la qual cosa els forts pendents del darrer quilòmetre han d’esmorteir el tedi de tota una etapa sovint insofrible per televisió. La Vuelta, amb Froome, Quintana, Valverde, Aru o el mateix Purito en la nòmina de la seva ‘Pole Position’ ha llençat a la paperera els seus primers dies.
El ciclisme és paisatge, és emoció i, sobretot, són les millors condicions perquè la disputa esportiva es doni per a heroïcitat de ciclistes i gaudi d’espectadors. Cada cop que llencem a la brossa etapes senceres fem un flac favor a l’esport que tant ens agrada.
