Jubilacions anticipades al futbol

A Espanya no agraden els futbolistes de més de 30 anys

Futbol 2013/2015, xavi

En aquestes darreres setmanes dos símbols del FC Barcelona i del Reial Madrid han fet les maletes i han deixat l’equip de la seva vida. Parlem de Xavi Hernández i Iker Casillas, dos jugadors del planter, capitans i segurament dos dels millors jugadors de la història del futbol estatal i mundial. Esmentar que, tot i ser dos símbols dels dos grans equips de la lliga espanyola, la seva sortida no ha estat similar, mentre que el de Terrassa ha tingut una sortida pactada i amb homenatge inclòs, el porter madrileny ha marxat per la porta del darrere i amb un petit homenatge fet a corre-cuita.

Això sí, tots dos marxen després d’haver patit força crítiques aquestes darreres temporades. I és que, aquí a casa nostra, els futbolistes majors de 30 anys no agraden. A diferència d’Itàlia o Anglaterra on els futbolistes allarguen les seves carreres gairebé fins a la quarantena, aquí a Espanya els jugadors han de buscar lligues exòtiques (on paguen bé, també ho hem de dir) per continuar jugant i allargar la seva carrera. Principalment perquè els directius, seguidors, però sobretot la premsa els jutgen per la seva edat i no pel seu talent o per tot el que han donat. És molt fàcil dir aquest paio és un vell i s’arrossega pel camp, l’hem de fotre fora i portar-ne un altre de més jove. Ara ningú se’n recorda de tot el que han donat i tot el que poden donar encara, perquè en el futbol com en qualsevol altre esport d’equip no tot és correr i tenir un físic envejable.

Amb gent experimentada i veterana també es guanyen títols i es juguen finals, el cas més recent és el de la Juventus de Torí, l’equip italià porta tres anys seguits guanyant el Calcio i aquesta temporada va jugar la final de la Copa d’Europa davant el Barça. En el seu onze de gala hi havia més de 7 jugadors que rondaven o passaven de la trentena, entre ells, tres dels seus pilars com són Bufon (37 anys), Chielini (30 anys), Pirlo (36 anys). Però bé són maneres diferents de veure les coses, aquí a casa nostra venen més diaris els possibles fitxatges que no pas els èxits dels de casa.