Diria que a en Josep Nonell mai li he dit així, senyor President. Sempre ha estat en Nonell o “el Presi” o quan les coses anaven més esverades aquell càntic del “issi, issi, issi, Nonell vitalici”. Però mai ha estat el Senyor President i segurament és injust. Fa poc, al Club on encara hi juguem, va haver-hi eleccions, una sola candidatura i canvi de junta. No hi vaig parar massa atenció fins que vaig veure que en Josep Nonell ja no era president. Dècades després.
Tant quan se li fan fet reconeixements a dins del club com pel que fa a l’handbol català i igual que quan va ser finalista per a ser Mataroní de l’Any 2012, una frase ha resumit sempre la figura d’en Josep. Sense ell no es jugaria a handbol en aquesta ciutat i el Joventut, amb més de mig segle de singladura, no s’hauria mantingut.
En Josep és l’home-club que com a tal algun cop ha rebut les crítiques, que sempre pateix pel dia a dia, que sempre ha estat atent per cada equip i que pràcticament es coneix cada jugador. En Josep ha estat el club, l’oficina central és casa seva, anava i tornava els cops que fes falta de la federació i amb tot això, també, el nostre vitalici se’ns fa gran.
És en Nonell a l’handbol i podríem posar tants altres cognoms en altres entitats i disciplines. Gent que viu per un club, que hi posa temps, dedicació i diners. En Nonell t’anima quan perds traient-li pes a la cosa i, si li feies pessigolles, et pagava alguna coseta quan guanyàvem, algun sopar de prima inclòs.
En uns temps que evolucionen i avancen, el nostre President s’ha guanyat descansar i també que se’l nomeni President d’Honor properament. Però sobretot s’ha guanyat ser la imatge a la qual tots associarem sempre el club en el qual ens vam fer grans.
Per a mi el Joventut Handbol són en Nonell o també en Juan Sánchez, per posar un altre exemple. Perquè el club el fan les persones i és amb elles amb qui ha estat un plaer conviure. Per això: moltes gràcies Senyor President.
