Diumenge passat a la tarda, en aquesta xarxa social anomenada Twitter convertida en un nou CIS permanent sobre les fílies i fòbies de la gent, hi vaig detectar força gent empipada perquè no es podia veure el partit decisiu, darrer de Lliga, que hauria pogut donar al Girona l’ascens a Primera Divisió. La gent que es queixava, òbviament, és gent que no té Canal + a casa i que per tant no podia veure un partit que va acabar com el rosari de l’Aurora, sense ascens pels de Montilivi i amb unes perspectives menys bones al final –una promoció contra tot un Saragossa– que no pas les que hi havia al principi del partit.
La incomprensió envers allò que els grans canals de televisió disposen per a l’audiència diria que és una tònica permanent, almenys en el meu TL que pels profans cal especificar que és el reguitzell de comentaris en forma de tuits que aquelles persones a qui segueixo van acumulant. Twitter serveix molt sovint per no disparar contra el programador de torn.
En l’àmbit dels esports, moments com els de diumenge passat ratllen l’esperpent. Amb una televisió pública que està obligada per contracte a supeditar el seu canal principal a l’hora que facin els cotxes de Fórmula 1, amb tot un país encara àvid del “més que un club” i la seva rua altisonant per Barcelona i, encara, amb un club jugant l’ascens a segona divisió.
Segurament cal deixar de ser clàssics i aviat la televisió només serà la caixa –tonta o encertada– on ressoni allò que és pel gran públic mentre els qui se separin una mica d’aquests gustos hagin de recórrer a ‘streamings’ i dreceres de torn. De fet ja passa avui en dia. La Catalunya poliesportiva està plena de petits exploradors de la xarxa que sempre acaben trobant el fil adient per poder seguir l’esport A, la competició B o la final C que no són prioritaris pels que programen. Aquells que tampoc deuen ser del Girona.
