De petit, com uns quants dels actuals seguidors del Club Esportiu Mataró, havia sentit a parlar molt d’un partit contra el Tàrrega de l’any 1948 en el qual l’equip groc-i-negre, guanyant per 4-1, va aconseguir el títol de campió de 1a Regional Catalana, que era el primer gran èxit de l’entitat, amb el nom que havia agafat després de la guerra, i assolit mentre la ciutat vivia de forma indescriptible l’ambient futbolístic omplint el camp amb 6.000 espectadors. Després, l’any 1969, amb desplaçaments multitudinaris a Tossa de Mar i Granollers, vam viure en directe l’ascens a 3a Divisió i el títol de la primera edició de la Preferent. I deu anys més tard, quan estava naixent la rivalitat amb la UD Cerdanyola, vam veure com l’equip groc-i-negre obtenia el seu tercer títol de la història, en aquest cas de 1a Regional.
I ara ens fa il·lusió veure com l’equip groc-i-negre ha aconseguit el seu quart títol de lliga sortint del pou en què s’ha vist ficat durant cinc temporades, passant per un seriós risc de desaparició, resolt per l’esperit animós de l’Albert Gibert, que va deixar una empremta que l’actual junta directiva ha sabut continuar i que els jugadors han sabut homenatjar. Esperem que ara el seny prevalgui, que no es vulgui córrer massa, que es pugui mantenir un equip tècnic i una plantilla que ha funcionat molt bé, com ho demostra aquesta ratxa d’imbatibilitat històrica que, si es guanya demà, podria arribar a tota una volta del campionat sense perdre.
Crec, i ho demostren quan se’ls veu al camp, que s’ha format un bloc molt compacte i que amb algun petit reforç pot funcionar també a 1a Catalana. Una categoria que hauria de ser de transició cap a una categoria més pròpia del passat centenari del club, tot esperant que al camp, que ha de veure reformes de cara a la temporada vinent, hi tornin molts dels aficionats al futbol i al CE Mataró que en els darrers temps han desaparegut de les grades.
