Diumenge passat va acabar-se el somni del Mis Ibérica de salvar-se i seguir en una Ok Lliga que s’ha fet, per l’equip, massa difícil. És una pena perquè el CH Mataró ha afrontat el seu any més important –amb el retorn a dalt dels nois i l’estrena excel·lent de les noies també a dalt– amb una il·lusió evident que faríem bé tots plegats que no se n’anés en orris per un descens comprensible esportivament. Des de la involucració del club als equilibris de l’equip, des de la banqueta a una graderia i massa social enfervorida, podríem dir que l’any ha estat –menys en resultat final, que és baixar– d’un positivisme evident. Si es fa bo l’any següent. Un club de maneres artesanals competint amb els jerarques de la divisió. Crec que s’ha de reconèixer.
Anant a l’altra banda de la ‘Plaça del Voluntariat’ ens trobem en un cas diferent però amb tints similars. El primer equip del Joventut Handbol Mataró encara vol donar guerra fins al final en una Primera Estatal en la qual l’equip ha competit d'allò més bé. Hi ha un home gran amb qui sovint coincideixo a la grada i que de fet sempre em busca. Ell també s’esvera fàcilment i hi ha vegades que vol quòrum al sector exaltat. L’altre dia se’m va creuar pel carrer –ho sento però no sé com es diu– i em va fer una reflexió a mitja Riera que vull compartir. “Tenim l’equip millor que mai, amb més gent del planter que mai i competint com mai. Per què no vens més a veure’l i animar-lo?”.
Quanta gent deu haver-hi, setmana rere setmana, pendent dels clubs als quals no va a veure mai? Quants senyors grans esverats es troben sols a les grades de casa nostra?
Quan l’hoquei torni a dalt i independentment de com acabi enguany l’handbol, jo pel que queda d’any i la temporada que ve tinc clar que he d’anar més a veure partits. D’aquests dos i de futbol, bàsquet, waterpolo... I si féssim tots el mateix?
