Mataró és, en molts àmbits, una ciutat millor del que la majoria dels seus ciutadans expliquen o conceben, i amb aquesta reflexió creuava l’altre dia el Parc Central pensant en el moment esportiu de diferents dels nostres esports de capçalera. Un nano jove anava o venia del dit Camp del Centenari i vaig recordar que el CE Mataró va líder i apunta a ascens. Jo me n’anava a veure el primer equip de l’handbol, que està en una ratxa espectacular i, potser, en el seu millor moment històric a primera estatal.
A la mitja part de l’handbol vaig treure el cap a l’hoquei. Massa poc que creuem, uns i altres, la coneguda com Plaça del Voluntariat per anar i venir del Teresa Maria Roca al Jaume Parera i viceversa. Hi jugaven primer les noies que entrena l’Oriol Feliu i després el primer equip masculí, que guanyava en l’últim minut. No el vaig poder veure, el partit amb el Noia, però en tots dos partits hi havia una nodrida representació d’aquesta colla d’amables cridaners impresentables del Front Mataroní. Dono fe que des del pavelló de sota se’ls sentia.
Va guanyar l’handbol, va guanyar l’hoquei, va guanyar el futbol. Les noies del waterpolo van tenir un revés europeu cruel però semblen esgarrapar a poc a poc la distància amb el Sabadell. Els nois potser estan més irregulars, però la piscina de baix a mar segueix sent un féu difícil per a tothom que hi passa. I més recentment, en una categoria si es vol baixa, encara ressonen les grades d’un Mora ple en el darrer derbi de bàsquet.
Molts mataronins seguiran fent com si els nostres clubs no anessin amb nosaltres, fins que vinguin de fora amb algun tipus de reconeixement. I és que, suposant que estiguéssim en un bon moment, segur que no seríem nosaltres mateixos els que ho evidenciaríem. Som així de capgrossos. I algun dia estaria bé canviar d’actitud.
.
