“Hola @matarocat la pista del Teresa Maria Roca està molt bruta i relliscosa. Algú hi pot prendre mal”. Aquest és el tuit que, més o menys, faig cada cop que vinc d’entrenar al pavelló mataroní i crec que l’estat del parquet és perillós. Tenim un Ajuntament atent a qualsevol comentari per terra, mar, whatsapp o Telegram i sobretot pendent del que li diguin a través de les xarxes socials. El passat setembre, molt amablement, el regidor i el director d’esports de l’Ajuntament em van agafar per banda i em van explicar quin era el problema i el perquè, de tant en tant, el pavelló presenta un parquet impracticable. Dimarts passat, després de la ventada, era quasi una pista de patinatge.
No és tan fàcil, em van dir el polític i el tècnic. No és tan fàcil i hi estan al darrere. Intenten solucionar el problema però no els és fàcil. La pista està bruta, i segurament és difícil que ho deixi d’estar. Passen pel Teresa Maria Roca centenars de persones al llarg de la setmana i especialment en cap de setmana. Però també passen per la resta de pavellons que hi ha per Catalunya i, de debò, que en ben pocs he vist relliscar tant les vambes cares i especialitzades amb què juguem. Surts del vestuari amb la sola impecable i acabes amb la sola ben bruta.
Un dels problemes, em comentaven, és la resina amb què juguem els d’handbol. Pel que es veu quan aquesta queda fixada a terra l’han de treure amb un líquid que, escampat, multiplica la relliscositat de la pista. Mal negoci. L’altre problema és la multiplicitat d’esports que s’hi practiquen.
La falta de finançament, la poca cura que hi devem posar tots i l’humor de torn del qui ha de netejar la pista, deuen acabar de fer el fet. S’intenta millorar, que suposo que ja és molt. Jo seguiré fent tuits i l’Ajuntament suposo que ho voldrà arreglar. I qui dia passa, any empeny.
