El darrer cop que vaig escriure en aquesta pàgina ho feia per avisar el lector de la situació dramàtica de la USAP de Perpinyà abans del seu partit a Barcelona contra el Toló. Avui l’equip català ja és, per primera vegada, a segona divisió.
Temps enrere havia escrit sobre el perfil que, em semblava, tenia Gerardo Martino. En vaig elogiar la simplicitat i la sobrietat que desprenia, aquest toc de proximitat. Ara ja torna a ser a l’Argentina després de no poder evitar l’enfonsament del Barça.
Fa molt temps, perquè procuro no fer-ho, aquí havíem parlat dels castells i els seus valors, creuant-los i comparant-los amb els de l’esport, i sovint ho fèiem partint d’un exemple que, com els equips quan alcen copes i regalen grans partits, omplia el pit de la gent de la ciutat. Eren els Capgrossos, els qui darrerament no acabem d’estar fins. Més aviat al contrari.
Poso aquests tres exemples per anticipar la dificultat dels moments més crítics o de baixada d’un grup humà. Sobretot en aquells en què la vinculació emocional és el motor més important de les seves dinàmiques. Sobretot en aquells en què els moments de problemes i crisi costa de ser interioritzats i suposen incòmodes accidents en les trajectòries històriques.
Passa davant els moments baixos d’aquell equip que ens sentim nostre que per aquesta mateixa involucració que sentim, es percep com accidental allò que potser és conjuntural i no per córrer més s’acaben resolent els problemes per la via més ràpida. En l’esport, com en tants altres àmbits, la gestió de la dificultat és dura però enforteix el bagatge, implica maduresa i ens ressalta la resistència davant futurs obstacles. No cal tirar de manuals d’autoajuda ni de paperassa variada.
“Els derrotats són els que deixen de lluitar”, deia diumenge el president d’Uruguai, José Mújica.
