Diumenge vaig veure pel Twitter la notícia de la mort de l’Albert Gibert. Era d’aquells dies que, de forma esporàdica, veies qui ho reflectia, se’n feia ressò i n’expressava el condol. Molts eren els que se’n feien creus que per segon cop en poc més d’una dècada morís de forma sobtada el president de l’equip de futbol més important de la ciutat. Massa records.
No vaig parlar mai amb Albert Gibert. No el coneixia. No m’ocupo regularment del Tot Esport més enllà d’aquestes ratlles. No puc aportar una coneixença, mig testimoni o esbossar alguna noció. Podria opinar respecte del que li havia sentit, llegit o vist. Però poc més. Per si fos poc sóc dels mals socis que ho vam deixar de ser ja fa temps del CE Mataró, presos dels descensos i la baixada de nivell de l’equip, de la desfeta del club i del poti poti d’horaris que la liberalització futbolera ens ha dut.
Darrerament m’havia tornat a acostar al dia a dia del club i saludava amb lògica simpatia la puixança que semblava que vivia. Ni que fos efímera i encara que l’ascens en cap moment s’ha plantejat com a objectiu amb totes les seves lletres. Encara era la setmana passada que em tocava escriure que l’Albert Gibert s’havia sortit amb la seva i que el Municipal ja es deia Camp del Centenari. Ell que ho havia plantejat quasi no ho ha vist.
No som una ciutat que estigui gaire implicada amb el seu esport, siguem sincers. Parlem del Waterpolo quan ens dóna medalles, recordem els Presidents quan es retiren o se’ns en van de forma cruel. Són moments –els tristos d’ara, com també els de gran alegria puntual– que hem d’aprendre a valorar ponderant-ho amb la resta de temps.
El dia abans de saber de la mort del president mataroní, per altra banda, a l’equip on jugo un company, que tres dies enrere havia perdut la mare de forma també cruel, va tornar, va jugar i va guanyar. Un esforç que el fa exemple. L’exemple de seguir, per recordar. Un exemple que s’haurà de fer seu la bona gent del CE Mataró EF.
Què voldria en Gibert? Doncs a fer créixer el club, s’ha dit. Per ell, també.