Els Estats Units fa mesos que han posat de moda el concepte d’“abisme fiscal” per parlar de la situació límit en què es troben. No parlarem dels detalls –no és el lloc ni el moment– però està clar que podríem aplicar la metàfora de Thelma i Louise a moltes situacions esportives. Segur que us en ve almenys una de recent al cap.
El Barça s’havia posat en greus problemes perdent 2-0 a Milà. Passar a quarts de la Champions fa molts anys que pels barcelonistes és més que un hàbit, gairebé una obligació. Però el mal resultat a San Siro abocava l’equip a un precipici del que no se sabia si se’n podria sortir. Xesco Espar explica al llibre “Jugar amb el cor” que abans de remuntar 4 gols al Kiel a la tornada de la final de la Champions, va esperonar els jugadors dient-los que “Només hi ha una cosa millor que guanyar... tenir-ho quasi perdut i obtenir una victòria incontestable!”.
És precisament això el que va fer que el Camp Nou fos el de les grans nits, que els mitjans en parlessin com si es tractés d’una final, que els seguidors no poguessin pensar en altra cosa... i sobretot que els actors principals fessin el millor paper que d’ells s’esperava. Van treure l’amor propi i van jugar al famós 110%. Quan ets jugador, et mires les cames i els braços i penses que d’allà no en pot sortir més del que hi ha. És impossible exprimir-me més d’un 100%!
Però no és veritat, hi ha un plus intangible que és el que molts cops decanta la balança. I parlem del Barça per posar un exemple que tothom pugui entendre, però és una cosa que es pot traslladar a qualsevol dels partits que viurem aquest cap de setmana. Perquè la gràcia de l’esport és que una persona pot viure amb igual o més entusiasme un partit de 1a Divisió que un de Tercera Catalana o un partit d’esport de base. Quan els de dalt ens mostren bons valors intentem traslladar-los. Juguem amb intensitat i sobretot fem-ho el millor que sabem.
