Continuem amb la secció d'efemèrides de l'esport mataroní, amb alguns fets rellevants o curiosos que van passar durant el mes de maig de fa un nombre, del que en diem, "rodó" d'anys.
En uns moments en els quals l'equip femení d'hoquei patins del Club Hoquei Mataró ha de lluitar per la permanència a l'OK Lliga, veiem com fa 10 anys que aquest equip va assolir la seva fita més destacada. I recordem altres coses com l'ascens d'un club ja desaparegut, a dues figures molt destacades en esports individuals, una visita del primer equip del FC Barcelona de futbol, i la inauguració d'un camp que durant uns anys va ser el centre neuràlgic de la ciutat.
FA 10 ANYS
L'equip femení de Club Hoquei Mataró queda tercer als Campionats d'Espanya
Des del 4 fins al 6 de maig es va disputar a Gijón el Campionat d'Espanya femení d'hoquei patins i allà hi va ser present l'equip del Club Hoquei Mataró que aleshores patrocinava GrupClima. Encara no s'havia creat l'OK Lliga estatal i aquesta era la competició estatal més important i donava accés a jugar la Champions.
El GrupClima CH Mataró hi va anar gràcies al seu subcampionat de Catalunya aconseguit poc abans. En aquest campionat, l'equip que entrenava Sergio Alonso, havia obtingut 53 punts (17 guanyats, 2 empatats i 3 perduts), quedant a 6 punts del Voltregà, i per davant d'Arenys de Munt, Vic, Igualada, Sant Feliu, Noia, Bigues i Riells, Sant Cugat, Caldes, Sfèric Terrassa i Girona.
Ja a Gijón, a la fase de grups, el CH Mataró va guanyar per 16-0 el Mash de Cantàbria, per 8-0 l'Ureca de Galícia i va empatar a 1 gol amb el Biesca de Gijón. Per dos gols en el golaverage general van quedar primeres de grup les amfitriones. I això va fer que l'equip mataroní, segon de grup, es topés amb el Voltregà a semifinals. L'equip osonenc era pràcticament imbatible i les mataronines van perdre per 5-1. Després el Voltregà guanyaria el seu tercer títol estatal superant el Biesca Gijon en la final per 4-1.
En el partit pel tercer i quart lloc el GrupClima Mataró va guanyar l'Alcorcón de Madrid per 8-2 mostrant-se totalment superior i fent-se amb el tercer lloc del podi del campionat. Van jugar: Marta Bartrés, que aleshores era la portera de la selecció espanyola, Tània Pardo, que va ser la màxima golejadora de l'equip, Gemma Casanova, Sofia Gonzàlez, Natàlia Puig, Anaïs Ramírez, Ivet Comas, Carla Saiol, Sandra Vives, Judit Gascó i dues jugadores molt jovenetes que ara són al primer equip com Anna Fontdeglòria i Èrika Arellano, que era la portera suplent.
D'aquesta manera van aconseguir la millor classificació de sempre de l'hoquei femení a nivell estatal i es van classificar per jugar la Champions, on l'any següent obtindrien el cinquè lloc.
FA 25 ANYS
La UD Cerdanyola era el millor equip de futbol de la ciutat i quedà campió de Preferent
La temporada 90-91, amb Bartolomé Benítez a la presidència, la UD Cerdanyola havia obtingut l’ascens a Preferent, una categoria en la qual ja havia militat uns anys enrere entre les temporades 79-80 i 84-85, en alguns casos al costat del CE Mataró. Però en aquesta ocasió amb el seu ascens, i amb l’equip groc-i-negre a 1a Regional, l’entitat de la populosa barriada es convertia en l’equip més fort de la nostra ciutat, una cosa que no havia passat mai fins a aquell moment. El millor futbol a Mataró es veia al municipal del Camí del Mig.
Lolo Flores havia estat l’entrenador que havia portat la UD Cerdanyola a la Preferent, però en una de les sorpreses d’aquell estiu el president Bartolomé Benítez no el va renovar i va contractar a Miguel Álvarez, que venia del juvenil del Premià, i que anys després pujaria el CE Mataró a 2a Divisió B. Però el cas és que Miguel Álvarez no va tenir pràcticament temps de començar la seva tasca, ja que ell mateix va renunciar a causa d’unes altres polèmiques declaracions del Sr. Benítez, que immediatament va fitxar a Diego “Quino” Salas, el que havia estat porter del CE Mataró als anys setanta. Va tornar a l’equip el porter David Benítez, fill del president, que havia deixat el club a mitja temporada anterior i que havia acabat la temporada a l’Eivissa a segona divisió “B”, i també van arribar el porter Sillo (Verdiblanca), Ramón Jiménez i Cristóbal López (Cirera), Ramos i Dabra (Singuerlín). Es mantenien titulars com Quintanilla, Delgado, De Gea, Rueda, Perea, Martínez, Arnal, Aragón, Cabezas, Bernat Abenza i Miki Luque.
La UD Cerdanyola havia debutat a Preferent amb victòria i després de set jornades es mantenia imbatuda, però en una d’aquelles decisions impulsives del seu president, va ser cessat Quino Salas i es va incorporar “Napo” per dirigir l’equip. I l’equip groc va pujar al primer lloc en solitari després d’11 jornades. Al final de la primera volta la Cerdanyola era líder amb 25 punts, amb un punt d’avantatge sobre el Sants. L’equip demostrava la seva ambició d’ascens, però va arribar una crisi coincidint amb un nou canvi d’entrenador. Ara sí, Benítez havia fitxat Miguel Álvarez, l'entrenador que anys després pujaria el CE Mataró a 2a Divisió B. Però d'entrada es van perdre tres partits seguits. No s’estalviaven recursos per tal de potenciar l’equip i al llarg de la temporada van arribar jugadors com Horacio, Francisco, Javi Infante, Marcos, Candi i Murcia. Es va començar a notar la mà d’Álvarez i al final, l’equip va encadenar set partits sense perdre.
A falta de quatre jornades per al final, el 10 de maig, va arribar el desplaçament a Vilassar de Mar, amb els dos equips maresmencs igualats en el liderat. Va ser un derbi apassionant que va guanyar la Cerdanyola per 1-2 i mig ascens va venir cap a Mataró. La victòria a La Llagosta (0-3) en la penúltima jornada ja va donar el títol i la darrera jornada el Camí del Mig, el 31 de maig, va ser una festa per celebrar l’ascens a 1a Catalana, arrodonida guanyant el Cerdanyola del Vallès per 2-0.
Al final la UD Cerdanyola va ser campió amb 50 punts, pujant a la nova 1a Catalana, que s'havia instaurat la temporada anterior.
FA 50 ANYS
Pepita Sànchez campiona d'Espanya juvenil i "Àngel de Plata"
El dia 25 de maig del 1967 la jove gimnasta Pepita Sànchez, del gimnàs Frediani, es va proclamar campiona d'Espanya juvenil amb una diferència aclaparadora sobre la segona classificada (34,60 per 28,420) que demostrava una superioritat sobre les altres gimnastes espanyoles que ben aviat es podria veure també a nivell sènior.
El dimecres següent, dia 31 de maig, la Pepita Sànchez va rebre a "Jorba- Preciados" de Barcelona el Trofeu "Àngel de Plata" amb que aquells magatzems premiaven amb la col·laboració del diari "Dicen" els millors esportistes catalans d'especialitats amateurs. I junt amb ella, també el van rebre l'atleta Teresa Maria Roca (CA Laietània) i la jugadora de bàsquet Anna Maria Gallemí (CE Mataró).
Visita del primer equip del Barça en un amistós
Uns dies abans, el dilluns 15 de maig del 1967, es va produir la visita en partit de Fires del primer equip del FC Barcelona que va venir acompanyat del seu president Enrique Llaudet que va rebre un homenatge en el decurs d'un sopar per part de la Penya Barcelonista de la nostra ciutat que es va celebrar després del partit.
L'equip blaugrana va portar un gran equip que podem veure a la foto: Rodés, Borràs, Gensana, Torres, Muller, Enderiz, Rexach, Silva (un brasiler que era el gran fitxatge blaugrana de la temporada i que havia estat fitxat per donar moltes tardes de glòria, que no es van produir), Zaldua, Martí Filosia i Seminario. Després jugaren Zaballa, Pujol, Mas i Céspedes.
El CE Mataró va oposar a Domingo, Sastre, Rodón, Celaya, Toll, Pons, Roy, Tayeda, Carbonell, Marín i Martínez. Jugant després Fernàndez, Collet, Tarruella i Giménez.
Va guanyar el FC Barcelona per 2-3, amb gols locals de Roy i Giménez i visitants de Zaldua, Zaballa i Pujol.
Aquest és el penúltim partit en què el primer equip del Barça ha jugat a Mataró. L'últim seria tres anys més tard.
FA 75 ANYS
Ernest Pons bat el rècord de Catalunya en salt d'alçada
Durant l'any 1935 al Centre Atlètic Laietània va començar a despuntar Ernest Pons, un gran saltador d'alçada, que també destacava en els altres salts i en llançaments. L'any 1935 havia quedat campió de Catalunya Júnior amb 1.60 m i en els anys següents va anar progressant, tot i que ja havia començat la guerra civil. A finals de maig de 1937 va batre el rècord català amb 1.775 m, que feia 10 anys que tenia Olivella amb 1.76. Però va ser de forma extraoficial, ja que era en una competició a Mataró i els jutges no eren oficials, tot i que feien bé la seva feina com es pot veure amb la mesura ajustant a mig centímetre. Encara aquell mateix any l'acabaria millorant amb 1,805, molt a prop del rècord d'Espanya. Després de la guerra, encara com a laietanenc, va saltar 1,86 m, batent el rècord d'Espanya, abans de marxar a la "Escuela Central de Educación Física de Toledo".
El seu estil era el Lewden, que veiem a la foto, passant el llistó amb un salt vertical i fent una tisora amb les cames. Un estil que anys després encara s'utilitzava molt pel jovent quan s'iniciaven en l'atletisme, i degut sobretot al fet que no hi havia matalassos a la caiguda i es podia caure pràcticament dempeus.
FA 100 ANYS
S'inaugura el nou camp de l'Iluro, que poc després visitarà el Barça
A mitjans d'abril del 1917 al Diario de Mataró es deia "Continúan con gran actividad los trabajos de engrandecimiento y mejora del Campo de Sports del "Fomento Mataronés" arrendado per el Iluro Sport Club, que lo convertirà en uno de los mejores de Cataluña. Anúnciase la inauguración para el próximo 6 de mayo".
Aquest camp, com es pot veure a les fotografies, estava sobre l'actual Ronda, tocant al convent de les Caputxines, i també molt a prop de la Llar Cabanellas, vaja l'"Asil de les Germanetes dels Pobres" com tothom la coneixia abans. I el més curiós és que el camp fins i tot tenia una petita tribuneta coberta... que ara al camp actual del CE Mataró es troba tant a faltar.
Anteriorment hi havia jugat el Mataró FC, però la desaparició d'aquest club va permetre que el passés a ocupar l'Iluro, el club que estava agafant la supremacia futbolística local, i que fins aquells moments tenia el seu camp una mica més allunyat, tocant a l'actual Avinguda d'Amèrica i el Passeig Rocafonda. I això en aquells temps eren les afores de la ciutat...
Però posteriorment es va endarrerir uns dies la inauguració i finalment es va fixar el 20 de maig amb un partit contra el Terrassa. Però novament es va haver d'ajornar per unes fortíssimes pluges que van deixar el terreny de joc en molt mal estat. I finalment el dia 27 de maig es va jugar el primer partit de les jornades inaugurals amb victòria per 5-1 de l'Iluro sobre el Barcino. I l'endemà, dia 28, dilluns de Fira, es va jugar el segon amb victòria sobre el Sants per 4-1.
Tot i això, en aquells temps hi havia un cert malestar en l'entorn del club, ja que només hi havia tres jugadors locals a l'equip (Salas, Nogueras i Ramos), i la junta directiva va voler aplacar una mica aquesta tensió. I aprofitant que hi havia bona relació amb el FC Barcelona, es va fer venir el tècnic Jack Greenwell, que era mànager del Barça, per fer uns entrenaments amb l'equip local. I uns dies després, en concret el 7 de juliol, va venir el FC Barcelona amb el seu primer equip, i fins i tot amb el president Joan Gamper. L'equip blaugrana va guanyar per 1-0. L'Iluro SC va jugar amb un equip format per Salvi, Pujol, Salas, Nogueras, Blanco, Basart, Reig, Alfaro, Ruhí, Massó i Ramos.
