Grata sorpresa el concert de Dealan al Monumental. Va ser un concert de clam, en el que la fastuositat que s’apuntava desmesurada va acabar justificada i superada per la musicalitat exhibida: un producte molt bo. Amb una cura de producció musical inusitada per un grup de sols 5 anys de vida i a pesar d’alguna sonorització relliscosa, el cert és que ben aviat la cosa va ser entusiasmant.Convincent. El folk celta de Dealan va convèncer, i per KO. Molt ben trenat el diàleg entre instruments i mesurades les aportacions d’aquelles guises que a vegades perilles per poder afartar, tot el conjunt mereix un excel·lent. Considerable les tendències a l’etnicisme musical a través de la difuminació lírica i els esqueixos vocals d’Alba Pujol, totalment desinhibida. Molt bé Jordi Murcia a la bateria, i els dos Cuní, genis i figura. El contrapunt dels dos “centrals” de la defensa celta, la violinista Elisabet Llort i l’acordionista i el que calgui Ferran Pérez donaren consistència i el gol de crack el van marcar els fitxatges de luxe en forma de col·laboradors dels que destacar les panderetes és tan justícia com necessitat.PrometedorCinc anys són poc o res en la música i si ja ara ells parlen de punt d’inflexió, amb raó i sort podran creuar els mons a vista d’ocell, poden volar. Ho deia Cuní a mig concert “ara ja fem més o menys el que volem”. Doncs felicitats per l’elecció. Genial l’execució i molta atenció –fora de pressions, sisplau– amb el que pot deparar.PerillósPerò d’aquesta eufòria, lògica, vist el que es va veure en neix una altra interpretació que l’advocat del dimoni també ha de fer. Atenció. Molta cura amb el tempo que es triï i que la cosa no pugi al cap. Es diu, no perquè sí, sinó perquè la cosa dóna perquè es disparin coloms que ara no calen. Amb humilitat i sense abandonar el carrer que els adoba: a somniar, a creuar els mons s’ha dit! Convincent, prometedor i perillós Dealan
“Creuant els mons” es queda a prop d’omplir el Monumental
Grata sorpresa el concert de Dealan al Monumental. Va ser un concert de clam, en el que la fastuositat que s’apuntava desmesurada va acabar justificada i superada per la musicalitat exhibida: un producte molt bo. Amb una cura de producció musical inusitada per un grup de sols 5 anys de vida i a pesar d’alguna sonorització relliscosa, el cert és que ben aviat la cosa va ser entusiasmant.Convincent. El folk celta de Dealan va convèncer, i per KO. Molt ben trenat el diàleg entre instruments i mesurades les aportacions d’aquelles guises que a vegades perilles per poder afartar, tot el conjunt mereix un excel·lent. Considerable les tendències a l’etnicisme musical a través de la difuminació lírica i els esqueixos vocals d’Alba Pujol, totalment desinhibida. Molt bé Jordi Murcia a la bateria, i els dos Cuní, genis i figura. El contrapunt dels dos “centrals” de la defensa celta, la violinista Elisabet Llort i l’acordionista i el que calgui Ferran Pérez donaren consistència i el gol de crack el van marcar els fitxatges de luxe en forma de col·laboradors dels que destacar les panderetes és tan justícia com necessitat.PrometedorCinc anys són poc o res en la música i si ja ara ells parlen de punt d’inflexió, amb raó i sort podran creuar els mons a vista d’ocell, poden volar. Ho deia Cuní a mig concert “ara ja fem més o menys el que volem”. Doncs felicitats per l’elecció. Genial l’execució i molta atenció –fora de pressions, sisplau– amb el que pot deparar.PerillósPerò d’aquesta eufòria, lògica, vist el que es va veure en neix una altra interpretació que l’advocat del dimoni també ha de fer. Atenció. Molta cura amb el tempo que es triï i que la cosa no pugi al cap. Es diu, no perquè sí, sinó perquè la cosa dóna perquè es disparin coloms que ara no calen. Amb humilitat i sense abandonar el carrer que els adoba: a somniar, a creuar els mons s’ha dit! 
