El Clap celebrarà la setmana que ve el seu cinquè aniversari. Ho farà recuperant un grup que va ser assidu al Local, —el pub antecessor de la sala— abans que una cançó els portés a un núvol d’èxit del que no han baixat en deu anys . Aquest grup es diu Jarabe de Palo i ha triomfat internacionalment amb cadascun dels seus discs. Els Jarabe seran a Mataró el dijous 27 per presentar el seu darrer treball, el ja exitós “1m2”, un disc molt personal que els ha retornat allà on se senten més còmodes; al capdamunt de les llistes d’èxits. Parlem amb Pau Donés, cantant i líder de Jarabe de Palo.
En què s’assembla i en què es pot diferenciar el nou treball de “La Flaca”, que us va fer famosos?
S’assembla en què som el mateix grup, les cançons les ha fet el mateix, que es diu Pau Donés i que pot ser del mateix estil. Les diferències poden ser les lletres que expresen coses diferents, així com unes melodies que indubtablement han canviat.
Què queda ara d’aquella Flaca que us va llençar a l’èxit?
Sempre hi ha una cançó que fa que deixis de ser un desconegut. Li devem a la cançó, és ella la que ens ha permès viure de la música i no podem obviar que va ser una cançó que va sonar per imposició d’una marca comercial. Malgrat tot, és una cançó com qualsevol de les altres.
Heu col·laborat amb diferents artistes, de quin guardeu un millor record?
És complicat dir-ne un. Nosaltres hem buscat col·laboracions pel cantó artístic de la gent i no per la seva popularitat. El resultat de totes ha estat òptim. No podria quedar-me amb cap d’elles. Per afinitat em quedaria amb l’Antonio Vega.
Tu, a més has col·laborat amb Ricky Martin. Què teniu en comú persones tan diferents com vosaltres?
La música. Jo respecto molt el que faig, que és música i crec que és imposible que jo visqués sense ella. També respecto molt els artistes, els que tenen talent. En Ricky té talent com a intèrpret i va demanar-me una cançó. Li vaig dir que no sabria fer-li una cançó però li vaig oferir cantar alguna de les meves cançons. Estic molt content que es fixés amb nosaltres.
Actueu a grans auditoris i al Clap?
El Clap el porta una gent que quan nosaltres no erem res, ens trucaven i ens contractaven per tocar. Llavors era el Local. És el seu aniversari i nosaltres encantats de la vida. Tenim un molt bon record d’aquella època i del tracte que ens van dispensar llavors i és una manera d’agraïr-ho. És important a més que la gent que té interès en programar concerts rebi el suport, és d’aquí d’on hem sortit tots i no ho hem d’oblidar.
De fet, portes molt sovint la samarreta del Local, en promocions i concerts.
Sí, estic esperant venir a Mataró per veure si me’n donen una del Clap, la samarreta m’agrada i és un gran record per mi. No deixa de recordar-me que som el grup que erem llavors.
Vau omplir el Parc Central en unes Santes. La relació amb Mataró és molt bona.
Sí, sempre ens hi ha tractat molt bé. Tenim molt bon record de la ciutat. Sempre hi hem tingut contacte, en la darrera època, potser menys però sobretot amb el Clap sempre hi hem estat i espero venir a Mataró i a la seva sala de concerts sempre que puguem.
Quina és la fòrmula perquè els vostres hits enganxin tant?
Sempre dic que els èxits els fa la gent i no nosaltres. Les cançons s’han d’escriure quan tens quelcom a dir i amb el teu estil, llavors és la gent qui decideix apuntar-se al carro o no. I tenim la sort que la nostra gent s’hi apunta. Estem preparats per si hi ha cançons que no agraden.
Com està anant la promoció i la gira del disc?
Molt bé, portem 30 bolos i ens ho estem pas-sant molt bé a prop de la gent. El disc so-na molt a les ràdios i a la gent li agrada.
Molts cops t’han preguntat per què no cantes en català.
Haig de dir que sí que he cantat en català, en una col·laboració amb en Quimi Portet. Nosaltres quan vam començar vam tenir problemes per l’idioma, en emissores i àmbits catalans, els Jarabe no es posaven perquè cantàvem en castellà. Era l’època que Sopa de Cabra rebria pedres per cantar en castellà. Això ens va fotre molt. En aquest país molts cops s’han barrejat política i música i són coses diferents. L’important d’una cançó és que emocioni a la gent més enllà de l’idioma. Durant anys vaig escoltar els Rolling o Bob Marley sense entendre ni una paraula, i m’emociono molt més que escoltant en Serrat.
Aquesta politització està remetent?
La música és mestissatge, el flamenc, el blues són supermestissos. El mestissatge no és res nou, no és vanguardista perquè sempre ha estat així. Ho és per definició.
Notícia Relacionada (2 de febrer 2005):
"Jarabe de Palo fa de perfecte pastís d’aniversari"
