Isabel Latorre en una acció de partit. Foto: arxiu
El passat cap de setmana l'equip femení del Joventut Handbol Mataró va aconseguir el títol de la Lliga Catalana d'handbol després de derrotar el Sant Quirze en el penúltim partit per 35-26, i sense haver perdut cap partit, a falta del que ha de jugar el diumenge a Vilanova del Camí. A les files de l'equip que prepara Jordi Fernàndez destaca la presència de la seva capitana Isabel Latorre que, amb 47 anys, és un cas de longevitat esportiva molt destacable, i de fidelitat a un club molt encomiable. De fet fa 17 anys ja estava present en el darrer títol del Joventut Mataró en aquesta categoria, aconseguit la temporada 1999-2000.
Ella és la nostra protagonista de la setmana.
Què suposa haver guanyat la lliga, 17 anys després?
Moltes emocions, després de 17 anys i l'edat que tinc, tornar-ho a aconseguir sembla impossible. A més a més, amb la grada a rebentar i l'afició donant suport, va ser molt emocionant.
I com valores la temporada de l'equip amb la consecució del títol de lliga?
La temporada ha estat impecable. Mai a la vida havia viscut una temporada sense perdre cap partit. Hem jugat molt bé. Impecable, de veritat.
A l'equip, a més a més, hi ha molta gent jove, i algunes jugadores són fitxatges d'aquest any. I totes ens hem compenetrat molt bé. A més a més és un grup amb moltes ganes i molta ambició.
Com t'has vist?
Doncs físicament encara puc aguantar bé. De fet, aquest últim partit vaig jugar els 60 minuts. I, a més a més, l'experiència ajuda molt.
Per parlar del teu debut ens hem de remuntar 30 anys enrere (87-88), al femení que jugava a primera estatal i jugant les fases d'ascens a divisió d'honor...
La veritat és que aquella temporada era juvenil i m'anaven convocant amb el primer equip perquè m'hi anés acostumant. Jugava pocs minuts, però guanyava experiència. De la mateixa manera també em van convocar per a les fases d'ascens a Divisió d'Honor que es van disputar a Sevilla.
Era la tercera vegada que l'equip intentava l'ascens a la màxima categoria estatal, i en no aconseguir-ho l'equip sènior del Joventut es va desfer. I jo, amb altres companyes, vaig anar al Llavaneres, fins que una temporada després, quan van pujar totes les juvenils del Joventut es va tornar a recuperar el sènior.
I en quins altres equips has jugat al llarg de la teva carrera?
Al 98, amb la temporada avançada, em va fitxar l'Almeria per disputar la fase d'ascens, per la lesió de l'extrem de l'equip. Però vaig tenir una mala experiència amb l'entrenador i vaig acabar tornant aquí sense haver arribat a disputar les fases.
Després, el 2002, em vaig retirar per quedar-me embarassada. Però, fins que m'hi vaig arribar a quedar, l'entrenador del Vilamajor em va dir d'anar a jugar i entrenar amb ells. I així ho vaig fer durant uns mesos.
Com et torna el cuquet de l'handbol?
He de reconèixer que per a mi era una retirada definitiva, i un cop embarassada em vaig oblidar completament de l'handbol. Però quan la meva filla tenia 8 anys la vaig portar a entrenar i va ser només olorar el pavelló que ja em moria de ganes de tornar-hi. Vaig preguntar si podia entrenar i em van dir que sí. Així que vaig acabar entrenant aquella temporada per posar-me en forma, perquè també feia poc que havia tingut la meva segona filla, i la temporada següent ja vaig tornar a jugar. En aquell moment tenia 40 anys (2010) i ara miro enrere i no em crec tot el que ha passat.
Com et mantens jugant competitivament als 47 anys?
Em sé adaptar a totes les edats. Entreno bé amb l'equip i no tinc cap vici com fumar o beure. També hi juga part la genètica, perquè la meva germana, la Glòria Latorre, també segueix competint amb 52 anys – ella a bàdminton-, i les ganes, la il·lusió i viure-ho tot amb passió. A vegades veus jovent posant-hi tan poques ganes i et bull la sang, perquè jo m'hi deixo la vida.
A més a més, durant tots aquests anys has entrenat diversos equips, i alguns jugadors has vist com arribaven al primer equip.
És cert i m'omple d'orgull. I alguns d'ells ja s'han retirat i tot! Recordo quan eren infantils a l'Escola Rocafonda i van quedar subcampions de Catalunya. Em sento molt orgullosa d'allò. I ara estic portant equips del club i m'encanta transmetre els valors de l'handbol i del club.
Tornant a la temporada, com veus les fases d'ascens?
Esperem que les puguem jugar a Mataró i comptar amb el suport de l'afició. Nosaltres estem tocant de peus a terra i sabem que no seran gens fàcils, encara que no hàgim perdut cap partit fins al moment i ser campiones de lliga.
Confiem molt amb en Jordi Fernàndez, que en sap moltíssim i ha estat jugador del Barça i altres equips importants, i confiem que es pugui aconseguir.
Per últim, hem de pensar en la retirada definitiva?
Si l'any vinent pugem a plata, l'exigència augmentarà i ja veurem, perquè jo em vull retirar contenta i no arrossegant-me. Veurem com em trobo durant les fases i després ja prendré una decisió.
