L’espectacle multidisciplinari ‘Només són dones’ va ser diumenge passat la quarta proposta de l’actual programació estable del Teatre Monumental. Teatre, dansa i música s’hi combinen i constitueixen una dramatització de record a les dones que van ser empresonades i represaliades pel règim de Franco per la seva condició de lluitadores per la llibertat i els drets de tothom.
Basat en un text de l’escriptora Carmen Domingo i dirigit per Carme Portaceli, el muntatge havia obert els mesos d’octubre i novembre la temporada 2015-2016 del Teatre Nacional de Catalunya i també havia estat present al Festival Temporada Alta, amb molt bona acollida.
Contra la infàmia
‘Només són dones’ és doncs una obra que entra de ple en la reivindicació de la memòria històrica per assenyalar la injustícia que suposa l’oblit de tantes trajectòries personals de compromís i de sacrifici de sindicalistes, guerrilleres, militants, esposes, mares i germanes de republicans, capdavanteres en moltes facetes del combat contra la infàmia del feixisme i dels seus sicaris nacionalcatòlics. Narra, de manera entrellaçada i amb l’ajuda de la ficció, les circumstàncies de patiment de cinc personatges que, sense correspondre exactament al cas de cinc dones concretes, sí que són una síntesi cabal i explicativa de milers d’exemples reals.
Gran interpretació
Veu, dansa, música i projeccions serveixen per armar un espectacle volgudament sobri, que té la fortuna de comptar amb tres intèrprets d’excepció. Míriam Iscla és qui narra i enllaça tot el relat i ho fa amb el gest, la dicció i el sentiment justos per prestar cos i paraula a les víctimes silenciades. Sol Picó tradueix en moviment l’aflicció que s’hi expressa, però l’energia desbordant que hi aboca fa palpar igualment la dignitat que comporta la lluita per uns ideals. I la música original de Maika Makovski, juntament amb les cançons i crits que modula, acaben de donar contundència a un exercici d’hibridació de llenguatges que vol ser sobretot un homenatge a tanta heroïcitat silenciada.
