Els estudiosos de Shakespeare acostumen a remarcar que ‘Conte d’hivern’ és una peça extravagant, de difícil representació. Per això sovinteja poc als escenaris. Es tracta d’una obra tardana del dramaturg de Stratford que té l’aparença i el desenvolupament propi d’una faula. Malgrat aquest caire, en el fons ens ofereix una meditació sobre el dolor de la ment humana i la seva capacitat per infringir patiments i generar autodestrucció. Però en la seva complexitat el ‘Conte d’hivern’ és alhora una reflexió sobre el pas del temps com a element possibilitador de regeneració i de clemència. L’obra, a més, presenta una composició dual, fins a cert punt contradictòria, amb un començament que constitueix una autèntica tragèdia i una evolució posterior que té les maneres d’una farsa, cosa que li afegeix dificultat.
Versió a la italianaAl repte de posar dempeus un text tan costerut és al que s’han confrontat Ferran Madico i el seu equip del Centre d’Arts Escèniques de Reus (CAER). I el resultat ha estat ambivalent. El muntatge es va estrenar l’estiu passat a l’amfiteatre Grec, dintre el Festival de Barcelona, i va tenir una recepció molt freda per part de la crítica. La versió que els espectadors mataronins van poder veure divendres passat al Monumental, que és l’adaptada per a teatres a la italiana, tot i que força millorada, continua patint d’un cert desequilibri.
Dues parts ben diferentsMadico planteja una posada en escena senzilla, en un espai únic, que a la primera part aconsegueix un to i unes formes finíssimament ajustades per transmetre la tragèdia del rei Leontes, la patologia extrema de la seva gelosia i la crueltat que exerceix com a sobirà, com a marit i com a pare. A aquesta filigrana hi contribueix l’encert de la interpretació d’Àurea Márquez i sobretot de Pere Arquillué, ben secundats per Rosa Renom i Cisco Lucchetti. A la segona part és ben al contrari. Per pega. Aquí el director es deixa anar pel pendent del grotesc. I es passa de rosca. L’opció és clarament maldestra, perquè els personatges es desdibuixen, la trama es torna menys entenedora i el text, ric en matisos, no pot ser ben percebut. Tant, que fins i tot l’escena final de la reaparició d’Hermione –la dona del rei–, que Shakespeare va voler embolcallar d’una suggeridora ambigüitat, s’acaba ventilant com un pur tràmit. Potser per esgotament.
Tot amb tot, cal agrair a Ferran Madico i a la gent del CAER la gosadia de la seva proposta i el talent i l’empenta que han demostrat en la important feina que estan duent a terme des de Reus.
Madico es confessa sense embuts a l’últim ‘cafè amb’ de la temporada
Al voltant d’una seixantena de persones van voler prendre’s el darrer cafè de la temporada teatral amb Ferran Madico el passat divendres a l’Aula de Teatre. Poques hores abans que comences la seva adaptació del ‘Conte d’hivern’ de Shakespeare, el director de teatre va sincerar-se en una tertúlia on, entre d’altres coses, va reconèixer que veient-ho des de la distància, no va ser una bona idea estrenar al Grec perquè la de Shakespeare és una obra d’interior.Madico va demostrar la seva valentia i ganes d’innovar en el panorama de la direcció. Al ser preguntat perquè havia triat aquesta obra entre tota la producció de l’escriptor anglés, va contestar que ara, el que l’excita de Shakespeare és “la última època perquè no l’entenc i fer-les m’obliga a intentar entendre-les, reflexionar”. A més, aquesta obra presenta una peculiaritat, i és que tal com i va dir, aquí Shakespeare “es passa pel forro totes les lleis de l’escènica dramàtica”. El cafè va oferir una agradable sorpresa. L’actor principal de l’obra, Pere Arquillué, va voler participar del col·loqui, encara que breument ja que havia d’anar a preparar-se.Marta Pedrico
