Hi havia gent que els coneixia, gent que coneixia gent que els coneixia, i gent que els desconeixia. Arribava al Clap un grup tan condemnat per concret com excitant per perfeccionista i la moneda va caure de cara i el grup Kroke va oferir un recital de molt alt voltatge, del milloret que es recorda per la sala del carrer Serra i Moret si hi descomptem Cruïlla i “concertassos” a 20 euros l’entrada. El grup de Cracòvia va saber fer respirable i intel·ligible l’accent propi que posen, armats d’una tècnica musical colossal, a la música que pertoqui. Una mica de tot passat per la mateixa sonoritat potent i definitòria, com els plats que es fan a base de vísceres, que tenen aquell gustet únic del no-res cuinat amb amor.
Kroke compareixia amb un bagatge excel·lent i en hora i mitja llarga van acreditar una tècnica d’escàndol. Com el Barça quan se’n va a jugar a la Xina i els xinos flipen, igual. El Clap, en silenci rigorós, aguantava la respiració mentre se succeïen diàlegs musicals on acabaves confonent l’instrument que parlamentava, el qui escoltava i el que hi feia de relleno. Una bateria justa de mesura és la millor avantsala, sempre, de la cuina musical de categoria. L’acordió i el violí eren superbs en tot moment, com el dolç i el salat que parteixen d’enemics per convertir-se en còmplices en els grans restaurants. Per últim un híbrid entre txelo i contrabaix elèctric que pertocava i percudia cordes amb l’importància del que determina el temps de cocció.
Concert d’excepcióDeliciós. Un concert d’excepció, d’aquells pels que cal agrair l’existència de cases de la música, hippies fets empresaris i músics que encara viuen de la música. Sinó no tindríem a taula el que Kroke va cuinar a més de 300 persones. Sino el tast seria més incomplet i més incults tots plegats. Kroke, des de la finura a l’extravagància, del clàssic al modern i de l’allegro a l’adagio. Kroke amb gust de plat inexplicablement bo. Pur grup per venir i descobrir-nos noves sensacions. Bocatta di Cardinale.
