Monroy va arribar a la banqueta del Mataró després de tres anys d'estar aturat, perquè va ser pare volia passar el temps amb el seu fill. Amb dos anys i mig dirigint primer el juvenil B i després el primer equip, el mataroní ja suma dos ascensos seguits, a Lliga Nacional i a Primera Catalana respectivament. Personalment, el tècnic deixa una cosa clara, l’orgull i la responsabilitat que sent d’estar al capdavant d’un equip històric com és el CE Mataró.
Com va ser el moment de confirmar que éreu campions i equip de 1a Catalana?
Ascendir és un motiu molt gran d'alegria, perquè és el treball de tot un any. Però potser la figura de l'equip tècnic o els entrenadors és diferent, ja que ho anem assimilant durant les setmanes. La nostra anàlisi és sempre a tres o quatre setmanes vista, i ho vivim amb una alegria més continguda. Entenc que pels jugadors és diferent perquè ells viuen més el dia a dia, se centren més en el partit de la setmana i es focalitza tot en un únic partit com si fos una final, i el fet de guanyar-lo és el que els dóna aquesta alegria.
Continguda, però agraïda per la recompensa a la feina.
Estem molt contents, tant per la part de l’equip com la dels jugadors. Són moltes setmanes les que portem junts treballant, i el futbol és un esport on et mulles quan plou, fa fred...
Aconseguiu l’ascens amb unes dades molt positives: cap partit perdut a casa. Una cosa que no es donava des de la temporada 1972-73.
De moment sí, però ens queda un últim aquesta setmana, un derbi contra el Premià. Era un dels objectius que ens havíem plantejat a l'inici de temporada, fer-nos forts al nostre camp, que els rivals quan vinguessin s'imaginessin un partit en el qual s'haurien de defensar, on els costaria puntuar... i crec que és una de les claus de l'èxit. Ens hem sentit forts al nostre camp i això ens reforçava de cara a jugar fora la setmana següent.
I a nivell ofensiu, sou l’equip més golejador amb 80 gols.
És una dada molt positiva, crec que són moltíssims, però també és important la manera com es produeixen. Pel nostre estil de joc, no tenim un davanter centre que faci 25 o 26 gols, però tenim molts jugadors que marquen; alguns en porten 16, altres 15, un altre 12... I això explica una mica la nostra forma de jugar, d'intentar arribar des de diferents posicions i maneres, en comptes de tenir un estil que es basi en una manera única de jugar i tenir un davanter de referent que és qui marqui els gols.
És una temporada per emmarcar?
És una molt bona temporada, sí. També hem de tenir en compte que hem tingut un handicap, perquè vam estar tres mesos amb obres al camp i això va implicar que entrenéssim fora, a un camp que no era el nostre, i també havíem de jugar en un altre que no era cap dels dos camps on acostumàvem a entrenar.
I tot i això, campions de lliga.
A més, hem aconseguit, en primer lloc, donar-li un canvi d'aires a la manera de jugar de l'equip. En segon lloc, que l'afició s'hagi tornat a il·lusionar i a venir al camp amb ganes de passar-ho bé. I també, que el grup de jugadors han estat molt units, han portat molt bé el fet de jugar menys en alguns moments o no tant com esperaven, i això dins el vestuari ajuda moltíssim.
L’última vegada que el Mataró va pujar a 1a, ara fa quatre anys, va durar poc... Encara queden dues jornades, però de seguida que acabi la lliga el club haurà de pensar ja en possibles reforços de cara a consolidar la categoria l’any vinent?
Encara no ha acabat la temporada i ja estem pensant en la següent... sí i no. Per una part, si les coses es fan amb temps, sortiran millor. I per l'altre, encara ens queda aquesta per acabar i tenim coses per fer, dos partits i després disputar la Copa Catalunya, que la juguen els guanyadors de totes les categories regionals. Però sí que és cert que estem fent treballs, que potser no és encara a ple rendiment, però arribarà un moment en què ens hàgim de posar en la confecció de la plantilla l'any que ve. Analitzarem què és el que necessitem per consolidar-nos en la categoria, per no tornar a tenir l'efecte ascensor de pujar i baixar.
Quan et van proposar dirigir el primer equip, l’objectiu ja era l’ascens i confiaves en fer-ho?
Abans de la meva arribada, de fet, el club ja ho estava intentant. Van tenir dos entrenadors molt bons, i en ambdós casos es van quedar a les portes. Aleshores, quan m'ho van proposar ja va ser amb aquest objectiu. Jo el dia que em van presentar ja ho vaig dir, que per a mi era un orgull i una responsabilitat molt gran ser entrenador del Mataró, i que juntament amb la gent del voltant treballaríem per aconseguir el màxim dels objectius que ens plantejàvem. Ens ho vam prendre pràcticament com una obligació; era un sí o sí. I de fet, en algun moment de la temporada inclús amb els jugadors, quan ja s'anava apropant el moment, tots érem conscients de la situació i de que no se'ns podia escapar.
Vas arribar el 2016 a les banquetes del CE Mataró. Des d'aleshores, ja sumes l’ascens del juvenil a Lliga Nacional, i ara l’ascens del primer equip... dos de consecutius. Molts ja ho voldrien.
Quan parlo de quan vaig arribar, sempre dic que deixem una mica de costat la primera temporada que vaig arribar. Realment fa dues temporades i mitja que hi sóc. La primera mitja, vaig estar amb el grup amb el qual l'any següent vam aconseguir pujar a Nacional, i aquell mig any va ser una experiència molt positiva. Eren nois de primer any, estaven en una situació compromesa perquè competien contra xavals de segon any, i en aquestes edats les diferències es noten molt, sobretot físicament. Quan vaig arribar al desembre estaven a 3 punts del descens, i vam acabar la temporada cinquens o sisens.
I després va venir l'ascens.
L'any següent, amb un equip ja més o menys fet de l'any anterior i amb un coneixement dels jugadors, l'objectiu ja era recuperar la categoria de Nacional. Anaven passant les setmanes i ho veiem com una cosa que era viable i factible, i al final ho vam fer. També he de dir que això és la part bonica del futbol o de l'esport, i moltes vegades ho dic a l'equip tècnic, que tenim la sort, acompanyada del treball, del que hem viscut els últims dos anys, perquè normalment són molts més anys els que no guanyes que els que guanyes. I ara estem en aquesta fase i ens toca gaudir d'aquest moment, i d'haver aconseguit dos ascensos seguits. Això ens ha de servir per saber com és de difícil guanyar i preparar-nos per quan no sigui així. Guanyar et fa veure la dificultat que té, i et prepara, o hauria de fer-ho, per quan perdis.
Què ha de tenir un entrenador per ser un bon entrenador?
Això és relatiu. Personalment, per exemple, al gener vaig complir 40 anys i porto entrenant des dels 30. La meva trajectòria havia estat sempre de quedar-me a les portes d'aconseguir coses, havia fet segons llocs, un quart lloc, un cinquè... Quan vaig començar, acabava de deixar de jugar i potser encara tenia la perspectiva distorsionada. Et sents entre dues aigües, et sents jugador i entrenador, i hi ha coses que se't poden escapar. El pas del temps et va donant una altra visió. Amb 30 anys, de cara a la gestió del vestuari, hi ha coses que no hagués fet, i al contrari, coses que vaig fer ara no les faria. Ara em sento còmode amb el que sé, amb l'experiència que tinc, amb l'anàlisi de partit... estic en una edat que crec que et permet veure les coses des d'un altre punt de vista.
El fet d'estar a un club de la teva ciutat, fa més dolç tot l'aconseguit?
Sí, i tant. Recordo quan era molt més jove, amb 14 o 15 anys, que el Mataró estava a les categories tan altes, el camp estava ple, el veies per la tele, el veies jugar contra el Barça i la Copa Federació... Mataró és un club històric a Catalunya, té més de 100 anys. I si mires enrere, amb tants anys, quants entrenadors ha tingut? 70? 65? 80? Doncs jo sóc un d'ells, i és un orgull.
Per tant, la idea és continuar?
Quan en Fran, el president, em pregunta què tinc pensat l'any següent quan renovi, jo li contesto que estaré aquí fins que vegi que sobri o fins que em diguin que sobro. Per mi, estaria sempre. Sento que defenso el nom d'una ciutat, i que cada setmana quan ens desplacem a qualsevol camp el que va per davant és aquest nom, i és una gran responsabilitat que crec que tant jo com qualsevol jugador ha de sentir-ho així. Som una ciutat molt important, la setena o vuitena ciutat de Catalunya. Sense ànim de desmerèixer o desprestigiar qualsevol altra ciutat o poble.
