‘Adreça desconeguda’, l’obra que divendres passat es va representar al Monumental, tot i no ser una peça teatral resulta d’una gran eficàcia escènica. Es tracta d’un relat epistolar, publicat l’any 1938 als Estats Units, en el que Kathrine Kressman Taylor explica la tragèdia de l’Alemanya nazi per mitjà de dinou cartes intercanviades entre dos amics. Fernando Bernués, del grup basc Tanttaka Teatroa, n’ha fet l’adaptació, la dramatúrgia i la direcció i del seu treball en resulta una posada en escena encertada i del tot fidel al text original.
A través de la correspondència creuada entre els dos protagonistes en el període que va des de novembre de 1932, quan Hitler encara no és al poder, fins al març de 1934 en què l’extermini de jueus ja és sistemàtic, assistim al tràgic trencament del que havia estat una sòlida amistat recíproca. Ramon Madaula és Martin, l’alemany que ha tornat amb la família a la seva pàtria i que de forma paulatina va assumint els postulats del nazisme, des d’una subtilitat inicial fins a l’assumpció més cruel. Jordi Bosch és Max, el seu soci, un jueu nord-americà marxant d’art que veu astorat la conversió de Martin, al qual acabarà destruint perquè el fa responsable de la mort de la seva germana.
Els dos actors, malgrat les dificultats que en algun moment té per als espectadors la recepció d’un text escrit per a ser llegit, aconsegueixen transmetre amb efectivitat els sentiments d’una història comuna d’amistat, amb secrets, anhels, ideals i quotidianitat compartida que, carta darrera carta, va descomponent-se passant per l’estranyesa, el dubte, la por, les acusacions, les justificacions i finalment l’horror i la venjança. És, per tant, una molt bona interpretació, en què el paper del mataroní Jordi Bosch permet més matisos i una major implicació de l’espectador en l’evolució del personatge, des de l’atordiment fins a l’amargor de la venjança final i a l’interrogant moral que comporta. El de Ramon Madaula, en canvi, és menys sorpresiu, però es manté sempre ajustat i amb la rèplica adequada.
L’escenografia, constituïda per un munt de cadires i faristols disposats per ser ocupats per una gran orquestra, il·lustra metafòricament la solitud i la inanició gradual dels dos personatges. La música, composta expressament per a la funció, és interpretada en directe per Roger Mas al piano i per Fanny Silvestre al violoncel. Acompanya, subratlla i en ocasions anticipa el text o l’acció de forma oportuna, però en algun instant resulta excessiva i arriba a desconcentrar.
Tot amb tot, el públic que un cop més va omplir el Teatre Monumental va posar el punt final a la representació amb aplaudiments llargs i intensos. Ben merescuts.
