El Cicle de Músiques Tranquil·les ja acaba, pràcticament. I fent una primera valoració del que ha donat de si, hi ha dues coses a dir. La primera que el lloc perquè es consolidi hi és. La segona que gran part d’aquest lloc i d’aquesta consolidació passen per l’aposta pel flamenc. No perquè la resta d’estils hagin sigut menors, ni en requesta ni en qualitat, sinó perquè els dies de concert amb música del sud han estat els més celebrats, els més sentits. Potser els menys tranquils, paradoxalment, des del punt de vista musical. Chispa Negra, la formació que lidera Diego Cortés, un dels millors guitarristes de l’estat, va posar el colofó seduint el Foment. Bona música per les orelles, gran sentiment per la vena. L’únic “però” que es pot tenir va ser la poca gent que va anar al Foment, que oferia una imatge justeta amb no més de 60 persones. Dels concerts menys seguits d’aquest Cicle, bon concert això sí, però poca la gent que va anar a la mítica sala el passat diumenge 2.
Si a la comentada força musical que de per si té el flamenc s’hi afegeixen “bailaores”, la força escènica de l’espectacle és monumental. La formació de Cortés proposa aquesta terna, amb importància de la dansa flamenca dalt l’escenari. És un grup que triomfa a França però s’equivoca qui pugui pensar que és una fórmula comercial per a quatre gabatxos. Val i molt la pena el grup que s’equilibra musicalment al voltant de Diego Cortés. La seva guitarra domina i va establint diàlegs amb el caixó o el baix. El flamenc en tota la seva amplitud cromàtica troba lloc en el concert de Chispa Negra que potser va pecar de massa pla, tot i ratllar en tot moment a un nivell també alt.
