Molta menys gent a la Plaça de l’Ajuntament per veure i escoltar els reis. Per la pluja, se suposa. Tradicional i carrinclona posada en escena -per què no es fa davant?- i, ja d’entrada, vinga il·luminació i “Adeste Fideles” a tot drap i sols polítics al balcó, Ses Majestats van haver de fer colzes per trobar el seu lloc. Com mana la tradició va obrir foc en els discursos l’Alcalde i el seu discurs va ser morbós: va reconèixer merèixer carbó. Pot ser aquest un exercici, que l’honora, de responsabilitat, la ràdio encara està ben lluny i la paraula d’un any endarrera preconitzava el contrari. Potser per això, Baron desplega un arsenal polític -parlar del Tecnocampus en un acte així és força sobrer- per blindar l’error. Baron també va recordar, emocionat, a la Meritxell Martínez. La Cavalcada la va enyorar.
Darrera van venir els discursos dels tres Reis que una mica més i esdevenen tres sermons. Com si fos Joan Clos, el blanc es va bolcar en la campanya mediàtico-política pel civisme i el ros, quasi místic, va parlar dels regals immaterials en actitud alliçonadora. Si no fossin tan llargs i l’audiència desconnectés, fins i tot serien moralitzadors els discursos. Del negre dir que el fet divertit que el català li costi no va en pro d’enfonsar prejudicis però malgrat això sempre serà el més estimat, el més aclamat, el més crac.
