Sense cap dilació, just el cap de setmana següent al de l’última representació dels seus Pastorets, la Sala Cabanyes ja tenia en cartell un altre espectacle: ‘Al fons del calaix’, d’Aleix Puiggalí. Han estat sis funcions fetes a la Saleta fins a mitjan febrer, amb direcció de Santi Clavell.
Puiggalí, a més d’actor de doblatge i guionista, és autor d’unes quantes peces de teatre centrades principalment en temes socials. Ha estudiat teologia i s’ha especialitzat també en pastoral i assistència espiritual a malalts de centres hospitalaris. A més, es dona la circumstància que va escriure ‘Al fons del calaix’ durant una època de la seva vida en què va ser monjo al monestir de Montserrat.
Rosari d’infortunis
L’any 2013 l’obra es va muntar professionalment a La Seca-Espai Brossa de Barcelona, dirigida per Rafael Duran. És una peça gairebé monologada en què a Júlia, la seva protagonista, se li apilonen records negatius del passat. Tants, que constitueixen un fabulós rosari d’infortunis: amistats perdudes, infidelitats, crisis amoroses, drogues, embaràs, maternitat frustrada, dubtes existencials, rèmores transcendents i, per acabar-ho d’adobar, un accident categòricament concloent. Tot això sense comptar unes quantes digressions afegides. Un cúmul d’evocacions que ella és incapaç de superar, que l’enfonsa en una culpabilitat moral i que li provoca falses percepcions de la seva quotidianitat. Amb aquest biaix delirant apareix en el relat una segona veu, la d’Ivan, la seva parella desapareguda, que ve a ser un element més de l’afligit soliloqui de Júlia. En suma, l’enunciat retòric d’un pathos inacabat, que és pretèrit però que empenyora amb insistència el present.
Exercici de contenció
Santi Clavell, artista polifacètic i actor habitual del Centre Catòlic, ja havia dut a terme algunes direccions d’escena, però ‘Al fons del calaix’ és la primera que fa a la casa. Amb mèrit. Perquè ha aconseguit un exercici prou ponderat, tenint en compte la teatralitat limitada del text de partida. Per al paper de Júlia ha recuperat a l’actriu Pilar Ros, que el fa amb convicció ben denotada, i ha comptat també amb Martí Cano com a Ivan, un eficaç contrapunt. Segurament la clau de l’encert del muntatge radica en haver optat decididament per la contenció: espai petit, ingredients escenogràfics austers, moderació interpretativa i retalls en el guió per defugir algunes derives melodramàtiques o moralitzants de l’obra original. Ben mirat, una bona mostra de perspicàcia.
